La Vanguardia (Català-1ª edició)
Salgado retrata la prehistòria
El fotògraf brasiler exposa ‘Amazònia’, el seu últim crit d’alarma, amb música de Jean-Michel Jarre
Als 77 anys, Sebastião Salgado conserva intacta la passió pel seu ofici i la transmet. Més encara que el fotoperiodisme en si mateix, es nota que el fonamental són les causes que defensa, el missatge polític i social de les imatges que difon. “Ens falta honestedat planetària”, va proclamar en la presentació del projecte Amazònia, el seu últim crit d’alarma sobre el gegantí ecosistema amenaçat. “Els indis de l’Amazones són la prehistòria de la humanitat; representen el paradís”, va dir. En cada frase hi havia un titular, per reflexionar en privat i colpejar la consciència col·lectiva.
Amazònia culmina –de moment– la monumental obra de l’artista-activista brasiler. Li va portar set anys, entre el 2013 i el 2019, i múltiples viatges. En alguns casos l’aproximació a les remotes comunitats índies li va exigir navegar durant una setmana, en l’anada i en la tornada. Salgado es desplaçava amb un antropòleg o un traductor. No es presentava d’improvís. Les trobades amb els indígenes estaven pactades per endavant gràcies a la col·laboració de Funai, l’agència nacional s’ocupa d’aquests pobles anteriors a l’arribada dels europeus. Un dels grups que va retratar Salgado havia tingut el seu primer contacte amb el món modern feia només 18 mesos.
Amazònia es podrà veure en unes sales de la Filharmònica de París fins al 31 d’octubre. La comissària de l’exposició, del muntatge i fil narratiu és Lélia Wanick Salgado, l’esposa del fotògraf des del 1964.
A més de les més de dues-centes imatges extraordinàries de l’entorn natural –de cel, rius i muntanyes que semblen del cinema fantàstic–, moltes preses des d’helicòpters militars, dels retrats intimistes i sempre dignes d’una desena de tribus índies, el més innovador de la mostra és l’acompanyament musical. El compositor i intèrpret francès Jean-Michel Jarre ha creat una peça per subpal, mergir el públic en una experiència multisensorial. Es combinen sons instrumentals, electrònics i naturals, en seqüència anàrquica –el contrari a una orquestra, segons Jarre– perquè així passa a la selva. L’autor va recórrer als valuosos arxius sonors del Museu Etnogràfic de Ginebra, que guarda els enregistraments d’antropòlegs i especialistes en la regió amazònica des dels anys cinquanta del segle passat.
En paral·lel a l’exposició princihi ha dues sales amb projeccions immersives i música de compositors brasilers, dedicades al mite de la creació de l’Amazones, amb una simfonia d’Heitor VillaLobos, i una altra, amb melodies de Rodolfo Stroeter, dedicada a les comunitats indígenes. Salgado ha volgut també donar veu a diversos caps indis, que expliquen la seva preocupació per la desforestació i per la política de l’actual president brasiler, l’ultradretà Jair Bolsonaro. “Els indis no han estat mai més amenaçats, però no han estat mai tan ben organitzats”, va constatar Salgado, optimista.
Abans que la premsa recorregués la mostra, Salgado, impacient, es va plantar davant un gran mapa i va demanar de parlar uns minuts. Volia deixar clara la situació: l’Amazònia ja ha estat destruïda en gairebé un 18% de la seva superfície i el perill és que el procés s’acceleri a les terres que són propietat de l’Estat, la meitat del total.
El fotògraf es va emocionar quan va parlar dels indis i de les seves experiències a la selva. “Cal tenir un enorme respecte per aquesta gent”, va assenyalar. “Són simplement la nostra prehistòria”, va agregar. Segons ell, els nostres avenços tecnològics no són més que versions més avançades, en quantitat, de coneixements ancestrals que tenen els indis. Va esmentar, per exemple, la sofisticada tècnica de disseny de les fletxes per aconseguir una trajectòria perfecta. Res no ha d’envejar a la balística i als coets moderns.
Per Salgado, el pitjor pecat de la humanitat en relació amb l’Amazònia és la falta d’honestedat. No és coherent que els qui es diuen angoixats per la destrucció de la selva comprin mobles fets de fustes de la
Salgado s’emociona quan parla de les seves experiències a la selva: “Cal tenir respecte per aquesta gent”
regió, ni que tanquin els ulls davant els milions de vaques i porcs que són engreixats a Europa i la Xina amb soja conreada en zones que van ser selva.
El fotògraf va narrar entusiasmat les seves nits a la selva, dormint en hamaques, amb els indis. El que més el va impressionar va ser que al món dels indígenes més purs “no existeix la mentida”, no la poden entendre. I es va estendre en explicacions, sobre la captació de carboni i altres dades científiques, però al final, igual que en les seves fotografies, la subjectivitat es va imposar.
Mirant a la seva dona, asseguda al seu costat, va recordar que l’havia acompanyat en alguns vols en helicòpter. Ell feia fotos i no podien parlar, pel soroll infernal del motor, però va entendre el que passava: “Vaig veure la Léila plorar d’emoció davant aquella bellesa indescriptible”.