La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barreja capritxosa i multicolor
Esteban Linés
Exigent i autoexigent, Paul Weller continua empedreït en una recerca sonora i que desconeix llocs comuns i zones de confort. El seu fascinant catàleg i diversitat d’etapes estilístiques són proves incontestables d’un autor i intèrpret que sempre va buscant el que és diferent i inspirat. I a Fat pop, aparegut en un moment traumàtic per a la música i la creació, torna a deixar mostra d’això, amb un bon grapat de temes de gran altura.
I a més, el que al seu dia va ser qualificat Pare del mod, està mostrant aquesta última dècada un índex de productivitat més que destacable: sis àlbums d’estudi (i la banda sonora de la pel·lícula L’últim assalt) creats per un músic que per molts ja havia arribat al zenit musical
Paul Weller
FAT POP, VOLUME I
POP-ROCK / POLYDOR
abans del 1982, any de la dissolució de The Jam. Exemple d’aquesta capacitat creativa és aquest Fat pop que apareix menys d’un any després de l’esplèndid On sunset. I s’espavila en varietat d’estilístiques amb una convicció pròpia i compartible que mereixen l’elogi entregat: el seu vessant pop en talls com ara Cosmic fringes o, sobretot, True, amb la veu participant de Lia Metcalfe i que ho té tot per ser un èxit; o quan s’endinsa en terrenys més soul i dona forma al tema que dona nom a l’àlbum, o a Glad times o a la intensa That pleasure. I hi ha ecos dels Stones, de Curtis Mayfield, de Traffic, d’Ian Dury, i algun fil Paul McCartney. Així doncs, el que abunda en aquest Volume 1 és el caprici i una molt sana i brillant barreja multicolor.
Mdou Moctar
AFRIQUE VICTIME
El guitarrista tuareg, amb la seva banda, enlluerna amb el que ell qualifica de còctel de rock i poesia. El múscul guitarrer hi continua sent, la temàtica frontista també i el mateix passa amb una capa sonora que bascula entre la psicodèlia i el blues, amb pinzellades del desert.