La Vanguardia (Català-1ª edició)
El crit de l’Atlètic
L’equip de Simeone es proclama campió a Valladolid amb una altra remuntada
La Lliga, per a qui més se la va treballar. La Lliga, per a qui millor la va saber patir. La Lliga, per a l’equip que va manar des de la jornada nou, primer arrasant i després sortint a la superfície quan amenaçava tempesta. L’Atlètic és el nou campió després d’imposarse en el Nuevo Zorrilla, estadi en què va protagonitzar una altra remuntada. Igual que contra l’Osasuna, el conjunt de Simeone es va sobreposar per posar el llaç al títol. Un títol que té com un dels seus grans protagonistes Luis Suárez. L’uruguaià va marcar el gol de la victòria a Pucela, el gol número 21 a la Lliga, i va poder firmar la seva revenja particular després de deixar el Barcelona.
En el torneig dels errors, dels resultats incomprensibles, de l’emoció per les espifiades més que pels encerts, l’Atlètic va ser el conjunt més sòlid. Va patir perquè és a la seva sang, però al final va ser el més fort i el més regular. Amb una primera volta excelsa, una segona en què va baixar i un final en què es va aixecar, l’equip matalasser va lligar la seva onzena Lliga, títol que no portava a les seves vitrines des del 2014. Aleshores ja hi havia a la banqueta el seu autèntic home fort, el seu reclam: Diego Pablo Simeone. L’argentí multiplica la seva llegenda en una entitat que li va com l’anell al dit. Aquesta temporada va imposar un estil menys conservador que li ha acabat donant rèdits, tot i que, quan van arribar els problemes, es va recollir en el seu clàssic partit a partit.
No és només la Lliga de Suárez i Simeone. També ho és del potent Marcos Llorente, que ha arribat una mica cansat a l’últim tram, la de Correa i Carrasco, que han fet un pas endavant, o la d’Oblak, vital amb les seves intervencions durant la temporada. També és el premi a la constància d’homes com Koke i Saúl, pura carrosseria blanc-i-vermella.
En una campanya en què el Barça i el Madrid no van brillar mai com altres vegades en la seva història, l’Atlètic ho va aprofitar per fer-se un lloc i cridar campió. Es va celebrar a Neptuno i també a l’esplanada que hi ha al costat del Nuevo Zorrilla, on es van aplegar uns 2.000 seguidors blanc-i-vermells que van viatjar a Valladolid, encara que no es permetia públic a l’estadi.
L’Atlètic va entrar en joc disposat a marcar territori, amb flirtejos de Suárez i arabescos de Carrasco. Però van ser més que res bales de fogueig. Mentrestant, el Valladolid, que es jugava la supervivència, es plantava com un equip ben posat en defensa i relativament ambiciós en atac. Els de Sergio González necessitaven guanyar i esperar els altres resultats per salvar-se, però primer hi havien de posar de la seva part.
Aviat s’avançaria el Valladolid. El gol va arribar d’una manera inversemblant, sobretot tenint en compte que el que va encaixar el gol va ser l’Atlètic. El conjunt de Simeone va avançar línies i va picar un córner. Però del córner en va sortir un contraatac de llibre del Valladolid. Una acció fulgurant que no va saber frenar l’Atlètic i en què Toni Villa va fer l’assistència a Óscar Plano perquè superés en el mà a mà Oblak. L’eslovè, que tantes vegades havia salvat gols, potser va poder fer-hi alguna cosa més. Ja havia arribat aquí el clàssic patiment de l’Atlètic, equip que ha fet de l’agonia la seva raó de ser. Simeone ho negava amb el cap, però des de Valdebebas li arribava una autèntica bombona d’oxigen, ja que el Vila-real s’avançava.
Per tant, l’Atlètic continuava manant en la classificació i ho continuaria fent encara que no guanyés mentre el Madrid no