La Vanguardia (Català-1ª edició)
Temporada en blanc
El Madrid guanya el Vila-real amb un gol a l’afegit després d’un partit molt dolent
El Reial Madrid va dir adeu a la Lliga amb una victòria in extremis a Valdebebas sobre el Vila-real que no li va servir per a res perquè l’Atlètic va remuntar a Zorrilla i es va emportar el títol. El Madrid va anar perdent durant bona part del partit, però Benzema va empatar al 86 i Modric va marcar el 2-1 al 92. Va semblar miraculós que el Madrid guanyés després de jugar tan malament, però ningú no ho va celebrar perquè llavors la Lliga ja havia volat.
La temporada, que ha estat per al Madrid una muntanya russa, farcida de lesions i amb l’entrenador en dubte, acaba per als blancs sense un sol trofeu de què presumir, si bé el paper a la Champions ha resultat digne havent arribat a les semifinals.
La victòria d’ahir contra el Vilareal probablement serà el comiat de Zidane a la banqueta i l’inici d’un nou projecte, en què tampoc no sembla que hi haurà Sergio Ramos. El central sevillà va entrar en la convocatòria, però Zidane no el va alinear de sortida i tampoc no va ser entre els cinc canvis. Zidane va preferir jugar amb Militão i Varane, que van relegar Nacho.
La resta de l’alineació de Zidane va ser l’esperada, amb Valverde en lloc de Kroos al centre del camp i un atac format per Asensio, Vinícius i Benzema.
El Vila-real, malgrat que dimecres juga la final de la Lliga Europa a Gdansk (Polònia) contra el Manchester United, va disposar d’inici pràcticament el seu onze de gala, sense especulacions de cap mena per part d’Unai Emry.
El Madrid necessitava de totes totes la victòria, però el seu partit va ser horrorós, dels pitjors que ha jugat els últims mesos. No és que l’equip jugués sense actitud, però era tot nervis i imprecisions, sense una idea clara de per on calia fer mal a un equip més fresc físicament.
El Vila-real sempre va estar més a gust a la gespa, més ben ordenat. A més, va ser un partit avorrit, amb poques ocasions i sense que els porters haguessin d’intervenir gaire, perquè ningú no trobava escletxes per a bones posicions de rematada.
Enmig del joc anodí els reserves del Madrid van saltar de goig a la grada amb la notícia del gol del Valladolid, però se’ls va congelar el somriure al rostre un minut després, al 19, quan Yeremy Pino va fer un gran control a l’àrea blanca i va batre Courtois amb habilitat.
El gol va encendre el Madrid, que no va guanyar en qualitat de joc perquè ara mateix el seu futbol sembla pansit, sense gràcia ni frescor de cap mena. Abans del descans va tenir dues miniocasions, una rematada de Modric al lateral de la xarxa i un cop de cap de Casemiro
a les mans de Rulli, l’única rematada a porta d’un primer acte jugant-se la Lliga.
La segona part va començar amb el Madrid igual de nerviós, però els blancs van marcar al 55 en una centrada d’Asensio i un cop de cap de Benzema que va semblar en fora de joc. Mentre el VAR validava o no el gol va marcar l’empat l’Atlètic i per completar la desil·lusió blanca De Burgos Bengoetxea des de la sala VOR va confirmar que el davanter francès estava en fora de joc. Van entrar Isco i Rodrygo per Vinícius i Asensio.
Va continuar collant el Madrid i Benzema va rematar fora després d’una fallada de Rulli. Va marcar el segon l’Atlètic i Zidane va introduir una triple substitució un xic estranya: Mariano per Casemiro, Odriozola per Nacho per jugar amb tres centrals i Marcelo per Miguel. Els canvis van fer efecte perquè el Vila-real es va apagar com una espelma. Benzema va marcar al 86 l’1-1 i el Madrid es va superar amb orgull. Mariano va tenir la victòria en una contra que no va saber com resoldre, però Modric va encertar amb un golàs al 92. Ni en les pitjors circumstàncies el Madrid perd la fe perquè és una cosa que porta en el seu ADN. Si es pot guanyar, es guanya, encara que només sigui una qüestió d’orgull.