El somni d’Arafat

L’històric líder palestí va imaginar que Gaza seria el Singapur de l’Orient Mitjà

Somiava Arafat a fer de la pobra Gaza un esplèndid Singapur. Vaig presenciar la seva esperada arribada a aquesta franja palestina de la Mediterrània, després de tres dècades d’exili i laboriosos compromisos amb Israel, aquell 1 de juliol del 1994. Venia d’Egipte amb un Mercedes negre amb el qual va travessar la frontera de Rafah. Anava escortat per genets guarnit i envoltat d’una gran emoció popular que els seus policies van controlar la primera jornada abans de la visita que el líder palestí va fer al camp de refugiats de Jabalia, bressol de la primera intifada, Arafat va defensar el seu acord amb Israel. Aquest era rebutjat pel xeic Yassin del Hamàs, que no ha reconegut mai l’Estat jueu (aquest limitava l’autonomia a Gaza i Jericó, abans que s’arribés a implantar a Cisjordània).

Abans del seu viatge van arribar destacaments de la policia palestina, funcionaris a l’exili, que tornaven als seus llocs d’origen. Molts procedien de Beirut, on havien passat molt de temps, que evocaven amb nostàlgia. Aquest nombrós grup de funcionaris de l’OAP, sobretot d’Al-Fatah, se sentien desplaçats en la societat més conservadora de Gaza, on Hamàs ja havia escampat les seves creences. Al principi del règim d’Arafat, anava per les nits amb els meus amics Mohamed i Amin, flamants policies que havien combatut en la primera intifada, a consumir llaunes de cervesa cap al punt de control israelià d’Eretz, per assaborir-les d’amagat a la vora de la Mediterrània.

Quan es va iniciar la dècada del 2000 a Gaza ja no hi havia ni cinemes, ni bars com el Primavera, on havia escoltat cançons passades de moda de Julio Iglesias. Quan Arafat va arribar es va haver d’allotjar en el Palestine, l’únic hotel amb sistema de climatització. No es van obrir més hotels en la corniche. En les crucials eleccions legislatives del 2006, el moviment Hamàs va ser el seu indiscutible guanyador. Els polítics d’Al-Fatah eren acusats de