Els independents ocupen carteres clau

Climàtica, Agricultura i Alimentació, malgrat que la passada legislatura no va aconseguir tota la visibilitat esperada per alguns a ERC, i Alba Vergés seria recompensada amb la nova conselleria de Feminismes i Igualtat, després de perdre Salut. De moment, l’únic càrrec ocupat per un independent serà el d’Interior, amb Joan Ignasi Elena, tot i que fa anys que està vinculat als republicans. Es dona per fet que al capdavant de Cultura hi haurà una dona, igual que la portaveu del Govern.

A Junts, lligar la Vicepresidència a un departament com el de Polítiques Digitals, Infraestructures i Agenda Urbana amb Jordi Puigneró és una de les opcions més viables a Junts. Puigneró era el preferit per l’expresident per liderar una candidatura però es va reservar, mentre Damià Calvet sí que va fer el pas i es va enfrontar a Laura Borràs.

La disjuntiva d’apostar entre Puigneró o Calvet al Govern continua oberta, tot i que es decanta del costat de Puigneró; així com la incorporació de Gemma Geis, actual portaveu al Parlament. Geis és assenyalada com un valor de futur. La seva carta de presentació són dues victòries a Girona a les eleccions catalanes. El futur de Miquel Sàmper després del seu pas per Interior passava per Justícia, però els equilibris interns poden portar la conselleria a Lourdes Ciuró. I és que si la vicepresidència

El’ocupa un home, la intenció de Sànchez era presentar un equip amb quatre dones, cosa que inclouria també la conselleria de Drets Socials.

L’elecció de Giró o Victòria Alsina es vincula a les negatives del cercle de Carles Puigdemont a incorporar-se al Govern però al final alimenta l’estratègia de Sànchez a mitjà termini d’ocupar espais cedits a ERC les dues últimes legislatures. L’aposta per Argimon es va anar cuinant abans d’arrencar la campanya –ERC també hi va mantenir contactes– i Borràs la va servir en un debat televisiu. El secretari de Salut Pública serà l’encarregat de culminar el pla de vacunació i apuntalar el sistema sanitari públic en espera de blindar el finançament extra de 5.000 milions durant la pandèmia.

Giró va eludir assumir la vicepresidència però controlarà la clau de la caixa i així també es fa política. Ha d’afrontar el pressupost de reconstrucció –el pla de govern inclou a més uns “pressupostos nacionals” ficticis per evidenciar el dèficit fiscal– i tindrà sota el seu control l’oficina que gestionarà els fons europeus. A més, donarà veu a Catalunya a la reforma fiscal que prepara el Govern i a la negociació del finançament autonòmic.

El pla de govern inclou el rellançament de l’Agència Tributària de Catalunya, la recerca de finançament alternatiu als fons de liquiditat de l’Estat a través de l’emissió de bons verds o la conversió de l’ICF en banca pública. “Qui millor que ell”, és la conclusió de Junts que horroritza la CUP.

Amb els cops d’efecte, Junts marca perfil davant els anticapitalistes, amb qui hauran de pactar els comptes, tret que PSC o comuns s’avinguin a negociar. Però també dificulta la definició del projecte de centreesquerra en incorporar consellers d’allò més liberals.

També d’això depèn l’estabilitat del nou Govern, malgrat que ara les crisis pel procés independentista seran alienes a gran part dels consellers i no es resoldran a Waterloo, sinó a Lledoners.

NOVA DINÀMICA Les crisis del Govern ja no passaran per Waterloo, sinó per Lledoners

EL PROJECTE Els nomenaments estrella de Junts dificulten la definició de centreesquerra

l fitxatge de Jaume Giró, periodista amb llarga experiència com a altíssim directiu de La Caixa i el seu entorn, ha descol·locat tothom, començant per molts dirigents, militants i votants de Junts, el partit que el proposa per a conseller d’Economia. Amb el lèxic de moda, es diria que Giró s’ha convertit en un “factor disruptiu”. Als anys vuitanta es va parlar molt de l’anomenat “punt G de la sexualitat femenina”, i ara toca parlar del “punt G del Govern Aragonès”. En el cas de Giró, no es tracta d’una cosa discutible: la seva habilitat per moure’s entre els que remenen les cireres està acreditada.

Que sigui un independent i provingui del sector privat no significa que adopti un perfil tècnic. No tinc cap dubte que Giró serà un pes polític del nou Gabinet autonòmic, ja que –com ell mateix ha recordat– no es tracta d’un acadèmic ni d’un tecnòcrata que posen a la conselleria per quadrar els comptes. El nou titular d’Economia fa molts anys que fa política –en el millor sentit– des de les seves responsabilitats com a home d’empresa, i ho fa movent-se entre bambolines a Barcelona i Madrid, parlant amb uns i d’altres, descodificant llenguatges i dibuixant mapes del poder real. Qualificar-lo de relacions públiques és fer curt: Giró sempre ha estat un polític, però fins avui no s’ha llançat a l’arena pública. Una altra cosa –atenció– és que el seu encaix al Govern sigui més o menys fàcil, o que la seva veu, en relació amb l’espai complicat de Junts, tingui més o menys recorregut. Això ja es veurà.

Ferran Casas ha escrit a Nació Digital sobre l’operació Giró que “el nom és el missatge”. Cert, un missatge molt potent. Però també és un missatge ambigu, ambivalent, polièdric, com ja s’ha notat per les reaccions suscitades. Més enllà de la unanimitat sobre la seva vàlua professional, la resta d’opinions sobre el personatge són d’allò més contradictòries. Del nou conseller econòmic se’n diu una cosa i la contrària: que és la mà de l’Ibex 35 al Govern i que és la imatge perfecta de la centralitat de l’independentisme; que representa la dreta econòmica i que encarna la transversalitat; que transmet confiança a les elits més escèptiques i que va deixar ressentiments en alguns despatxos… Res més convergent que l’ambigüitat. Ni res més útil en segons quins càrrecs. Potser un dels avantatges de Giró és que cadascú pot veure en ell el que vulgui i que, d’alguna manera, pot projectar diverses coses alhora. És el que passa amb aquells

El conseller econòmic serà un pes polític del nou Govern que presidirà Pere Aragonès

a qui els agrada navegar fins i tot amb mal temps. Pagaria per veure quan Giró negociï amb els cupaires, que consideren que té “tendències econòmiques neoliberals”, o quan ho faci amb Illa, que qüestiona que formi part d’un Gabinet “progressista”, com si la ministra Calviño fos trotskista.

L’aterratge de Giró –expert en comunicació de crisi i estratègia reputacional– em fa pensar en Baltasar Gracián, que en el seu Oráculo manual y arte de prudencia exposa que “les coses no passen pel que són, sinó pel que semblen; són estranys els que miren per dins, i molts els que s’acontenten amb el que és aparent”. Al segle XVII ja era clar que la política és un combat d’ombres.