El meu cos no em pertany

El meu cos no em pertany. El meu cap no em pertany. El meu cor ja no és meu. Digue’m què em queda”. És la Cloe, una noia de 27 anys amb una discapacitat intel·lectual del 65 per cent, confessant-se al seu amic Marc, amb paràlisi cerebral tetraplègica espàstica.

A la sala Tallers del TNC es representa Mare de sucre, una història que és un debat: pot una jove amb discapacitat ser mare?, o fins i tot: pot una jove amb discapacitat projectar la idea de ser mare? No queda aire a la sala perquè els espectadors aguantem la respiració durant les dues hores del muntatge.

Sortim del TNC fora de combat amb el debat que proposa amb un excel·lent text Clàudia Cedó (gràcies, Clàudia) a través de la mirada sincera, sagnant, cruel tant dels actors amb discapacitat com dels que no en tenen. Discapacitat com a assenyalament. Un d’ells, en Marc, diu en un moment de l’obra: “No m’agrada aquesta paraula. No m’agrada que facin servir paraules que parlen de mi i decideixin quines es fan servir i quines no. Abans deien subnormal, retrassat, borderline, minusvàlid. Ara resulta que hem de dir diversitat funcional. Ells i nosaltres. I no hi ha ells i nosaltres. Cadascun és diferent i ja està”. Les seves capacitats enfrontades a les nostres discapacitats.

No entenc de teatre però m’agrada, i feia temps que una obra no m’encastava contra la realitat. El text ens obliga a abandonar el paternalisme, la condescendència amb això que anomenem discapacitat. No demanen ajuda, reclamen inclusió, a veure si ens n’assabentem d’una punyetera vegada. I ho fan ells mateixos en un escenari (inenarrable i inoblidable Andrea Álvarez, memorables i genials Marc Buxaderas, Judit Pardàs i Mercè Méndez), mentre nosaltres, els diferents, els que volem decidir per ells, ens posem en la pell dels meravellosos Maria Rodríguez, Iván Benet i Teresa Urroz. I sortim de la sala adolorits, qüestionats, retratats..., els objectius bàsics del teatre. Només queda una setmana de representacions i està tot perdut perquè recomanes l’obra amb totes les entrades ja venudes. Al país que somio es construiria un teatre només per perpetuar una obra com aquesta, i així totes la generacions d’adolescents, joves i madurs gaudiríem amb la història de la Cloe, els seus amics i els nostres patiments. A la Catalunya que desitjo seria peça obligada a les escoles i, per descomptat, a la sala Gran del TNC, o giraria tant que acabaria marejada. Perquè Mare de sucre, com la discapacitat, és art, una manera enginyosa de definir la vida.

Al país que somio es construiria un teatre només per perpetuar una obra com aquesta