Maig: l’esperança traïda

Si veient les flors que brotaven als prats plens de cadàvers de la Primera Guerra Mundial T.S. Eliot va escriure que l’abril és el més cruel dels mesos, Leopardi un segle abans parlava d’un mes de maig. No ho feia pas a l’estil dels poetes medievals que associaven l’esclat de la primavera a la passió amorosa com en un cèlebre poema anònim del XVI, musicat per Clément Janequin el 1529, en què una noia vestida de verd salta pels camins contenta de visitar l’amic i demanar-li que la desvesteixi mentre ella se’l menja a petons (“Je luy dirai qu’il me descotte / Me descottant le baiserai”). La festa de l’amor com a testimoni principal de la primavera.

Els intercanvis mediterranis devien fomentar l’èxit d’aquest tema poètic. La trobada amorosa en un jardí primaveral revela una sensualitat càndida, sense ombra de culpa, harmonitzada amb les cultures cristiana, jueva i musulmana d’aquells segles. L’escriptor valencià Josep Piera va traduir amb Josep R. Gregori el poeta Ibn Khafaja, que va viure a Alzira al segle XI. En un dels poemes descriu un jardí perfumat, travessat per l’aigua: “Dolç és el riu, com dolça la saliva”. El rigorisme arribarà més tard, quan les religions, convertides en patró d’Estat, regulin el sexe de manera culpabilitzadora. Exasperat i obligatori, el sexe d’avui no és una promesa d’alegria, sinó una càrrega neuròtica que no troba mai el jardí de maig on estimar a pler i descansar damunt l’herba.

Però volia parlar del poema que va escriure Giacomo Leopardi evocant un maig de la seva joventut. El 1828, quan l’escriu, té 30 anys i ja sent el pes d’una vida malaltissa i solitària. Enyora els anys de la primera joventut, quan, durant les àrdues i estimades hores d’estudi, sentia cantar una noia que es deia

Teresa Fattorini, filla del cotxer del palau dels Leopardi, a qui el poeta amaga rere el nom de Silvia (protagonista d’un drama de Torcuato Tasso). Quan en Giacomo escriu els versos, la Teresa ja és morta. Però la seva veu ressona en la memòria del poeta, com ressonava per les immenses estances i passadissos del sever palau dels Leopardi a Recanati.

Dues adolescències paral·leles es troben en el poema. La Teresa (Silvia) canta mentre frega o cus, alegre d’imaginar el futur que l’espera mentre per la finestra arriben les olors del mes de maig. En Giacomo estudia. Ha nascut esguerrat. El pare, lector i abúlic, ha arruïnat la família. Rígida i eixuta, la mare dirigeix el casal amb restriccions tan absolutes que el fill esguerrat no té altre al·licient que el d’explorar la frondosa biblioteca del pare. Als 10 anys, ja coneix bé Homer en grec, als 12 ja ha escrit una tragèdia. De tant en tant, en Giacomo, tot escoltant la veu de la Teresa, deixant els papers, mira pel balcó i veu els carrers daurats, les hortes, els camps i, en la llunyania, el mar i les muntanyes. Cap llengua podria descriure –diu– el dolç sentiment d’esperança que sentia en aquells moments.

Però, abans que el fred hivernal cremés els prats, ella va morir d’una malura. L’alegria que anunciaven les cançons de la Teresa no es va poder realitzar. L’esperança de la joventut d’en Giacomo va ser traïda per un destí de malaltia i soledat. Cap de les promeses de la natura es van complir. Llegeixo cada maig aquest poema. No m’hi acosto per identificació romàntica: he tingut un destí prou més amable que el que van viure Teresa Fattorini i Giacomo Leopardi. El poema em fa pensar en el país que en la meva joventut celebrava l’esperança d’una gran primavera. Dominat per un conflicte insomne, ara el país està desolat i no pot ni sap celebrar els deliciosos verds d’aquest maig. L’esperança d’aquells anys ha estat traïda. Però no és pas el destí que es va emportar la Teresa o va castigar la curta vida de Leopardi l’autor de la traïció, sinó la insensatesa. La insensatesa de voler jugar a pòquer amb la història.

Exasperat, el sexe d’avui no és promesa d’alegria, sinó càrrega neuròtica