L’espiral de la radicalització

En els conflictes polítics se sol generar un cercle viciós difícil d’aturar. A mesura que salten les primeres espurnes, les posicions de les parts es van polaritzant, en un procés d’agressió-reacció que es retroalimenta. Si els uns insulten, els altres no volen quedar-se callats. Quan els uns ataquen, els altres es defensen. A cada banda, els més radicals aparten els moderats. La tensió augmenta i aviat ja no és possible distingir entre accions ofensives i defensives, perquè totes dues parts acusen l’altra de les agressions i invoquen el dret a defensar-se. El conflicte agafa vida pròpia i és difícil desactivar-lo fins que els més radicals aconsegueixen els seus objectius.

Aquest procés l’hem vist aquests dies, en una escala dramàtica, a l’Orient Pròxim. L’espurna que va originar les flames va ser el desnonament d’unes famílies palestines d’uns edificis de Jerusalem oriental. És possible que les cases en qüestió pertanyessin a famílies jueves abans de 1948, però això no evita el sentiment d’injustícia, perquè els jueus poden reivindicar la propietat d’immobles perduts amb la creació de l’Estat d’Israel i els palestins no. Els palestins, a més, veuen els desnonaments com una mostra de la voluntat del Govern israelià de judaïtzar Jerusalem oriental.

Gràcies a les protestes palestines, el desnonament ha quedat pendent d’una decisió del Tribunal Suprem que ha estat ajornada. Però els xocs entre joves palestins i jueus ultraortodoxos per la commemoració del dia de Jerusalem i l’actuació de la policia israeliana en la mesquita Al-Aqsa van acabar d’encendre el foc.

Les forces més radicals no van dubtar a aprofitar-ho. Hamàs va veure l’oportunitat per erigir-se com a defensor dels palestins i va iniciar una campanya de llançament de míssils contra Israel, sabent que provocaria una dura reacció. Aquests atacs eclipsaven un cop més l’Autoritat

Palestina del president Mahmud Abbas, que acabava d’ajornar les eleccions legislatives per por que Hamàs, que controla Gaza, les guanyés i li arravatés el control de Cisjordània.

Després de quatre eleccions generals en menys de dos anys, la política israeliana estava bloquejada. El primer ministre, Benjamin Netanyahu, incapaç de formar una coalició per continuar al capdavant del país, veia com el Govern se li escapava de les mans. El seu adversari, el dirigent centrista seglar Yair Lapid, negociava amb l’empresari jueu religiós de dretes Naftali Bennett un govern de coalició amb la participació de representants d’un dels partits àrabs israelians. Segons el diari de referència d’Israel, Haaretz, l’acord era qüestió de dies.

Netanyahu va agafar al vol l’oportunitat de presentar-se una vegada més com l’únic líder capaç de parar els peus al terrorisme palestí. Com a primer ministre en funcions, era molt difícil que no reaccionés. Israel té dret a defensar-se. Però, a més, sabia que la campanya d’atacs terroristes de Hamàs i els consegüents bombardeigs israelians de Gaza farien impossible que cap partit àrab israelià entrés al govern, de manera que ell tornaria a ser l’únic que podria formar un govern de coalició.

Als dirigents de Hamàs tampoc els convenia que es formés un govern amb la participació de representants dels partits àrabs israelians, perquè hauria fet massa visible la diferència entre el seu moviment, de caire totalitari i violentament oposat a l’existència de l’Estat d’Israel, i uns partits democràtics que no són violents i defensen la igualtat de drets dintre d’Israel.

Aquest govern d’unitat podria haver mostrat que la integració entre jueus i palestins no és impossible, i a Hamàs això no l’afavoreix, perquè desmunta la seva tesi que l’única esperança dels palestins és la destrucció de l’Estat d’Israel. Per a Hamàs, com més de dreta sigui el govern d’Israel i més pes hi tinguin els jueus ultraortodoxos, millor.

Els atacs amb míssils des de Gaza, combinats amb els xocs entre l’extrema dreta i els àrabs israelians, han radicalitzat la població israeliana i l’han dividit encara més. El resultat previsible serà un desplaçament cap a la dreta del centre de gravetat polític i un nou govern dirigit per Netanyahu, amb el suport de l’extremisme religiós, tret que no hi hagi unes noves eleccions. D’aquesta manera, l’onada de radicalització iniciada pels desnonaments haurà contribuït als objectius polítics de Hamàs i de Netanyahu. Tots dos han reforçat les seves posicions i han eliminat la possibilitat d’un govern d’unitat nacional que els hauria pogut deixar fora de joc políticament.

El conflicte és asimètric i les hostilitats d’aquest dies han causat gairebé vint vegades més víctimes mortals palestines que israelianes, com en xocs anteriors. L’alto el foc ha arribat gràcies a la pressió de la comunitat internacional –sobretot dels Estats Units, l’únic país amb capacitat d’influir de debò–, però també perquè els dos bàndols ja han aconseguit els seus objectius immediats.

La radicalització, que serà molt difícil de revertir, també ha ensorrat l’estratègia de Benjamin Netanyahu d’anar aconseguint la normalització de relacions diplomàtiques amb els països àrabs per afeblir la causa palestina. El conflicte torna un cop més al punt de partida, amb els ressentiments més vius que mai i amb les forces més extremistes decidides a dictar la llei.

Com sempre, els esclats de violència fan miques els ardus esforços de llargs períodes de calma. Parafrasejant una coneguda frase de Victor Hugo, aquests xocs, com els volcans, tenen dies de flames i anys de fum. La ressaca serà llarga. Un cop més, guanyen els més radicals.

L’esclat de violència ha contribuït als objectius polítics de Hamàs i de l’extrema dreta d’Israel

AFP