La Vanguardia (Català-1ª edició)
Al ritme dels temps
Bob Dylan continua al cim gràcies a un art que reflecteix el present canviant
Bob Dylan va aterrar el 1961 a Nova York; pot ser que fos un jove i imberbe cantant de pols folk procedent de Minnesota, però les idees ja les tenia clares. S’ha escrit, filmat, dissertat i reflexionat fins a l’infinit sobre un artista que va transformar en primer lloc la música popular del seu país i de part del globus, i que es va convertir en una autèntica icona social i cultural. I tot això, que és el que li dona un plus de morbo i excepcionalitat, amb un secretisme sobre la seva vida personal realment insòlit en el seu àmbit.
Aquesta claredat li va venir induïda, impulsada o motivada per algú que estava aleshores bastant lluny de les seves coordenades vitals i geogràfiques com era Pablo Picasso. Això és almenys el que verbalitzava a Chronicles (volume 1), les seves memòries que es van començar a escriure a mitjans dels noranta i que van aparèixer, en part, el 2004: hi confessa que “a les notícies del món, Picasso, als 79 anys, acabava de casar-se amb la seva model de 35. Vaja. Picasso no caminava gandulejant per les voreres atapeïdes. La vida encara no havia passat per ell. Ell havia partit el món de l’art i l’havia obert de bat a bat. Era revolucionari. Jo volia ser així”.
I va posar fil a l’agulla. On per cert de moment no s’ha posat mans a l’obra és en el tantes vegades anomenat segon volum d’aquestes sucoses cròniques (cada ics anys diu que hi està treballant, i el seu contracte amb Simon & Schuster sobre això segueix vigent). Timings a part, el fet és que l’autor de Blowin’ in the wind ara té la mateixa edat que Picasso tenia fa seixanta anys. La seva carrera musical i lírica es coneix del tot, mentre que de la seva vida privada, avui dia tot just se’n sap una mica, i difícilment transcendiria si prengués una decisió nupcial com la de l’artista malagueny. El que sí que comparteix amb el pintor és el seu evident desig de mostrar, d’exhibir fins i tot, la seva energia, el seu múscul en un moment de la seva existència en què molts d’altres han llançat la tovallola o s’han anat apagant progressivament fa temps.
Tal com es deia abans, de Dylan poc se’n sap excepte el que deixa transcendir, el que publica o quan puja a l’escenari. Poc més. Es va casar dues vegades sense més ressò, i de la seva nombrosa prole només han tingut una coneguda dimensió pública els seus fills Jesse i Jakob, que continua el camí musical patern amb, entre altres, The Wallflowers.
I és en aquest marc existencial molt controlat en què se’l veu actualment en molt bona forma artística. Va sorprendre a pràcticament tothom l’any passat quan va crear l’àlbum Rough and rowdy ways, una sorpresa majoritàriament molt ben acollida si no de manera entusiasta. Una obra en què homenatjava una figura del primer country com Jimmy Rodgers i la seva cançó My rough and rowdy ways, i amb què, de manera molt conscient, mostrava al públic l’excel·lent moment creatiu. I tal com prova l’elegia de disset minuts titulada Murder most foul i en què, a partir de l’assassinat de John F. Kennedy, Dylan instava a recuperar la identitat perduda del seu país. Encara governava Trump, per cert.
Igual com Picasso ocupa lloc preeminent en la història de l’art, Robert Zimmerman l’ocupa en la música popular occidental i per extensió en la cultural, quelcom que d’una manera accidentada –la seva esperable no assistència a la cerimònia de lliurament– va santificar la concessió del premi Nobel de Literatura el 2016: la seva capacitat de simbiosi, de trencar i transgredir des que va aterrar en el Greenwich Village; des que va canviar el
MONETITZANT LA SEVA MÚSICA L’any passat va vendre a Universal els drets de la seva discografia per 400 milions de dòlars
CAPACITAT DE SORPRENDRE Amb el seu últim àlbum, ‘Rough and rowdy ways’, va tornar a sorprendre el seu públic
EL SEU OBJECTIU L’objectiu amb la seva obra és que passi a la posteritat alhora com a canònica i elusiva