La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El meu futur a Barcelona és com a ciutadà”
Manuel Valls (Barcelona, 1962) va irrompre a l’escenari polític a finals del 2017 com una de les veus europees més crítiques amb l’independentisme. A poc a poc la seva presència a Barcelona es va anar fent més habitual, fins al seu desembarcament polític el juny del 2018 per capitanejar una coalició amb Ciutadans, amb qui no va trigar a trencar. Barcelona pel Canvi va acabar sent un grup de dos que va ser la clau perquè Ada Colau i Jaume Collboni poguessin formar govern. Valls fa broma amb això: atribueix la poca comunicació que té amb l’alcaldessa que potser ella veu en ell el seu “pecat original”. Una “experiència personal molt rica”, la de regidor a la capital catalana, que considera com una etapa acabada.
Què ha aportat Barcelona pel Canvi a aquest mandat?
Més enllà que Barcelona no tingui un alcalde independentista, hi ha dues posicions que apunten a una manera de fer. Després de l’esclat de la pandèmia, vam ser dels primers que vam dir que aquí calia posar-se tots d’acord en el marc del
Pacte per Barcelona. I la segona és la decisió de donar suport als pressupostos del 2021, que incorporen una sèrie de millores econòmiques que havíem proposat.
Facilitaria altre cop un govern Colau-Collboni?
Sí. La nostra decisió de fa dos anys va ser la correcta. I avui tornaria a fer un Valls (somriu). Tornaria fer possible un govern de Colau-Collboni per evitar-ne un d’independentista, que hauria posat Barcelona al servei d’una causa injusta, insensata i perdedora. Ho vam fer sense demanar res a canvi.
Però és molt crític amb Colau. Tota la meva vida política ha estat contra els extrems. Jo vaig votar Chirac el 2002 contra Le Pen en segona volta. Aquí la idea d’un Ernest Maragall posant la ciutat al servei de l’independentisme... En els moments més crítics cal triar el mal menor.
I el mal menor era Colau. [Assenteix]
També acostuma a reprendre els socialistes.
La relació amb el PSC és molt natural, som la mateixa família política. El 2014 vaig participar com a primer ministre amb Felipe González i Martin Schulz en un gran míting a la Vall d’Hebron i conec Miquel Iceta i Jaume Collboni des de fa molt de temps. A escala gairebé sentimental, el vot del PSC a una iniciativa d’ERC basada en mentides, atacant-me a mi i a l’Estat francès per l’expulsió de dos romanesos, va ser una ferida personal. Però la meva experiència és que el temps passa i ha de passar. La gran dificultat del PSC és la dependència d’ERC. No es pot ser d’esquerres i nacionalista, ser d’esquerres i pactar amb els separatistes, que és el que està passant en l’àmbit espanyol. I després hi ha les contradiccions que li genera governar amb els comuns.
Aeroport, Hermitage...
No voler l’ampliació del Josep Tarradellas o l’Hermitage són clars exemples d’estupidesa política. És una visió petita, provincial. I aquí els socialistes, perquè governen amb ells, estan en contradicció: perquè volen promoure l’economia, estan a favor de l’ampliació de l’aeroport, de polítiques culturals potents i això és contrari als prejudicis ideològics dels comuns i Colau, que amb la inacció de la Generalitat són la gran rèmora de Barcelona.
La pèrdua d’oportunitats... N’hi ha una altra de molt important i en què els socialistes tenen una
“Tornaria a fer possible un govern de Colau i Collboni per evitar-ne un d’independentista”
“El tàndem Ada Colau i Janet Sanz sortirà molt car a Barcelona, i no en sentit figurat”
“No voler l’ampliació de l’aeroport o l’Hermitage és un exemple d’estupidesa política”
responsabilitat directa, que és la visió metropolitana. Necessitem una metròpolis molt més integrada, fins i tot amb elecció directa dels seus representants.
Quins són els grans suspensos del govern municipal?
A la part superior de la llista de coses negatives hi ha les polítiques d’urbanisme i d’habitatge. L’urbanisme tàctic ha estat un acte d’autodestrucció que passarà a la història. La política d’habitatge, que Jaume
Entenc que, amb el meu anunci que no tornaria a ser candidat, algunes de les persones de l’equip optin per altres sortides. Jo sempre vaig dir que vaig venir per Barcelona, no per altres candidatures a Espanya o a Catalunya: jo no vaig venir a ser candidat a totes les eleccions, no tindria sentit. Cal veure com evolucionen aquests dos anys per veure com avancen possibles aliances. Les persones que han format Barcelona pel Canvi no tinc dubte que hi seran per reforçar les iniciatives que siguin més prudents i positives per a Barcelona.
Vostè serà actor en algunes d’aquestes iniciatives, membre d’un altre partit, plataforma...? No, no, no, no, no. Ja són més de quaranta anys de vida política. L’experiència aquí ha estat increïble, interessant i a escala personal ni t’ho explico, però vull viure més entre Barcelona i París i preocupat per la situació de França. Vull participar de manera més lliure en diferents debats, que són els d’Europa. S’obre una altra etapa de la meva vida.