La perspectiva Antònia

Molt abans que arribessin els vols econòmics directes a Sant Petersburg, Franco Battiato va elevar la perspectiva Nevski al cim de la música pop. Hi fa un retrat sensacional de la mítica avinguda de la ciutat russa projectada per Pere el Gran, amb cameos de Stravinski, Nijinski, Eisenstein, la Guàrdia Roja i els orinals. En aquestes mateixes pàgines, divendres passat Sergi Pàmies arribava a la conclusió que Battiato era un extraterrestre. I és que no podia ser de cap altra manera. El recordo en un concert a Barcelona, davant de la catedral, en què em vaig moure al ritme de la seva música i, mirant-lo com ballava, em va fer sentir bé. Jo no he tingut mai les aptituds de Nijinski i vaig pensar que, a l’hora de ballar, cadascú per on l’enfila. Sí, senyor.

Com a bon extraterrestre, Battiato va néixer en una població siciliana, Giarre Riposto, que ja no existeix, ara té un altre nom, tot i que l’Etna hi segueix projectant la seva ombra majestuosa. I com a bon extraterrestre, Battiato se n’ha anat a l’altre món la mateixa setmana que uns altres extraterrestres d’una altra illa mediterrània, Antònia Font, han anunciat que tornen. No deu ser casual, perquè el forat negre entre l’auge del sicilià i l’auge dels mallorquins em va despistar i no hi vaig saber veure la connexió, però és evident que hi és. Parlo de les lletres, esclar, que si en el cas de Battiato eren surrealistes, pel que fa als Antònia Font la temàtica sideral s’hi fa evident, amb l’astronauta rimador com a estrella alfa de la constel·lació dibuixada per Joan Miquel Oliver.

Com a bon extraterrestre, Battiato se n’ha anat a l’altre món alhora que uns altres han anunciat que tornen

No han aclarit si el concert del Primavera Sound de l’any que ve serà únic o tornaran amb nous discos i noves gires. És veritat que durant els nou anys que hauran estat absents dels escenaris, Oliver, el cervell lletrai-música del grup, no ha parat de regalarnos cançons, però la potència de la banda i l’altura literària de les lletres fan que els lletraferits quedéssim una mica orfes aquell atziac 2013.

Ja sé que dos anys abans van anunciar que plegaven. Era a la cançó Me sobren paraules, del meravellós disc Lamparetes: “D’aquí a dos anys me retir”, un vers amagat enmig d’un munt de paraules curtes i llargues, fàcils i difícils, gratis i certes, d’amor senzilles i tendres, molt lletges i molt guapes, i paraules provisionals.

Que sant Alexandre Nevski protegeixi Franco Battiato en el seu vol estratosfèric buscant el centre de gravetat permanent, i que el nou viatge dels Antònia Font salpi amb una bona perspectiva de futur, aviam si finalment Clint se dutxa i el comandant Armando Rampas deixa les hostesses en pau.

mcamps@lavanguardia.es