La Vanguardia (Català-1ª edició)
Martha Argerich ho explica tot
Un nou llibre d’Olivier Bellamy recopila vint anys d’entrevistes amb la pianista
El 5 de juny Martha Argerich, icona de la música clàssica, farà 80 anys... 73 al piano. En fi, no sempre. Va arribar a fer-se mal a un dit per saltar-se un concert. Aquesta i altres històries se succeeixen a les 261 pàgines de Martha Argerich raconte (explica), d’Olivier Bellamy, publicat a París per Buchet-Chastel. Un esdeveniment: Argerich, que compta tant en la música, no havia explicat mai gran cosa d’ella.
Tret de Bellamy. Ja el 2010, després de dos lustres de gravar-la sense que ningú sabés explicar per què li va concedir aquesta gràcia, Bellamy va publicar la seva primera biografia autoritzada, Argerich, la nena i els sortilegis, traduïda a vint llengües. El nou llibre recopila vint anys d’entrevistes, emeses als programes de ràdio i televisió de Bellamy o publicades a Classica. Amb aquesta eterna exclusiva, Bellamy es va convertir en l’enveja dels seus col·legues i la sorpresa dels d’Argerich.
Perquè fa ja mig segle que Argerich va decidir que els patiments de ser solista no eren compensats pels aplaudiments –des d’aleshores, tret d’excepcions, va fer concerts a dos pianos– i que no concediria mai entrevistes. Altres peculiaritats: no portar una agenda atapeïda de compromisos a cinc anys vista ni acceptar penalitzacions per no presentar-se. Els organitzadors es conformen de veure-la asseguda al piano a l’hora prevista. I no necessiten promoció: amb ella sempre hi ha hagut més demanda que oferta.
Entre el 1941 i el 1942 un meteorit com un piano va haver de tocar Buenos Aires: allà hi van néixer Bruno Leonardo Gelber, Martha Argerich i Daniel Baremboim. Tres nens prodigi, tres virtuosos del piano. El trio va compartir un mateix professor, el genial i irascible Vicente Scaramuzza.
Quan va néixer la Lyda, la seva primera filla (del director d’orquestra Robert Chen; en té dues més: l’Annie, del director suís Charles Dutoit i l’Stéphanie, del pianista i director Stephen Kovacevic), la Martha va estar tres anys sense acostar-se a un piano. Fins que la seva mare la va inscriure en el concurs de Varsòvia. Guanyar-lo va rellançar la seva carrera.
“En un viatge vaig tocar una sonata per al pare d’en Daniel” [Barenboim], diu Argerich. “Ho fas molt bé, em va dir. Però per què penses tant?”. I
ICONA DE LA CLÀSSICA La pianista, que el 5 de juny fa 80 anys, va arribar a fer-se mal a un dit per saltar-se un concert
ella: “Gulda em deia el mateix”.
Coherent, la que no volia ser solista, no està mai sola: les seves cases, a Ginebra o Brussel·les, són formiguers sonors, de portes obertes. De vegades no troba piano lliure. Tampoc no buscarà gaire: detesta assajar. Normal: “Scaramuzza no volia que féssim exercicis: ‘cal conservar el plaer –deia– si no, tocar és horrible’”. I com que està dotada i té una gran memòria ...
Tampoc no li va l’entorn burgès de la música clàssica. I és radical en els gustos pianístics, que es confonen amb els socials: “m’he sentit propera a gent com Pollini o Abbado, que actuaven en fàbriques o presons”. Un dia, Rubinstein li va dir: “És vostè una gran pianista, em recorda a Horowitz”. Doble floreta per a qui assegura que “Horowitz és el millor que li ha passat al piano”. I de Rubinstein, que acceptava concerts per no haver de practicar.