La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan l’art no flueix
Hi ha lleis i usos que impedeixen la lliure i necessària circulació de la cultura
La setmana passada vaig intentar respondre a una pregunta llançada a les recents converses organitzades per Barcelona Gallery Weekend (Artevete.com): Què podem fer des del sector artístic per arribar a més públic?
Vaig començar assenyalant una obvietat, com el nen que va dir: “l’emperador és nu”. Vaig recordar el deure que tenen tots els canals de televisió públics, finançats pels contribuents: programar bons programes culturals que incloguin totes les arts. És un deure oblidat, no complert, i hi perdem tots, tret dels productors d’escombraries audiovisuals que aconsegueixen beneficis fàcils. Ara bé, he de reconèixer que pel que fa a les arts plàstiques aquest deure és difícil de complir. Pot passar que qui intenti realitzar un programa sobre art contemporani descobreixi, amb perplexitat, que els diners que haurà d’abonar a una entitat de gestió de drets d’autor per reproduir durant segons obres d’Andy Warhol supera la suma dels salaris dels autors del guió i de la realització del programa, que té com a objectiu la difusió cultural i no el lucre. En aquestes circumstàncies, la decisió sol ser no fer el programa.
L’absurd és màxim en casos com el de Warhol, un artista que va obtenir la celebritat i es va fer milionari apropiant-se d’imatges alienes, com la llauna de sopa o el glamur de Marilyn. Ara, en canvi, si una publicació en paper o digital econòmicament precària i nascuda per amor a l’art en reprodueix una imatge, no ho pot fer sense pagar una comissió que a moltes persones els sembla tan excessiva que renuncien al projecte. Això només és un exemple, però el mateix podríem dir de molts altres artistes. Si el que estan fent algunes entitats de gestió des de fa trenta anys s’hagués fet abans, no existirien ni el cubisme, ni l’art pop, ni el collage en general, incloent-hi l’audiovisual. I potser només Duchamp s’hauria deslliurat de pagar comissions al gestor dels drets de Leonardo Da Vinci. No per la transgressió divertida, sinó per la imatge de la Gioconda.
Si ampliem l’enquadrament i l’actualitzem, constatarem que Vegap (Visual Entitat de Gestió d’Artistes Plàstics) representa a Espanya més de 120.000 autors de tot el món. He indagat en diferents àmbits del sector artístic català i he descobert que, en els últims trenta anys, una missió tan necessària com és la protecció dels drets d’autor ha tingut en aquest país uns efectes secundaris de vegades molt negatius. En vista del to urgent de les cartes –potser carregades de raons– que sol enviar Vegap a fundacions culturals, mitjans periodístics, editorials i galeries d’art importants, algunes fundacions han decidit desviar els fons que abans dedicaven a l’obra cultural a altres inversions, bastants diaris han reduït l’espai dedicat a l’art, algunes galeries han decidit no treballar amb artistes associats a Vegap, hi ha publicacions digitals que es tornen inviables perquè no poden pagar milers d’euros cada any per acompanyar les seves crítiques d’art amb alguna imatge, i les editorials espanyoles publiquen menys llibres d’art que les d’altres països més ben regulats, o ho fan sense imatges.
El resultat de tot això és un greu empobriment cultural. I això passa al nostre país perquè hi ha lleis i usos que, a la pràctica, impedeixen l’adequada circulació de les imatges de l’art. Responent a aquella pregunta, crec que si volem que arribi a un públic més ampli, l’art ha de circular amb fluïdesa i llibertat, cosa que implica que s’han d’establir regulacions i límits assenyats i definir amb claredat les responsabilitats i els drets dels autors, dels gestors i dels mitjans. Per als savis grecs, no hi havia un monstre pitjor que l’hibris :la desmesura.
La setmana que ve aquest espai es dedicarà a exposicions, com la d’Empara Fernández a El Quadern Robat.