Un parlament maputxe

Al’acabada d’inaugurar XVII Biennal d’Arquitectura de Venècia abunden les instal·lacions amb tecnologia digital, videogràfica o lluminosa d’última generació. És com si la construcció hagués entrat en una dimensió virtual, etèria i colorista. Contrasta particularment amb aquesta tendència, per l’imponent volum, la robusta materialitat i les ressonàncies primitives que té, la peça aixecada davant la dàrsena nova de l’Arsenal per l’equip xilè Elemental, que encapçala Alejandro Aravena, guanyador del Pritzker el 2016 i president actual del jurat del concurs. Es tracta d’una monumental estacada de troncs d’avet de 13,5 metres (l’equivalent a un edifici de quatre plantes), disposats en cercle, apuntalats des de l’interior i l’exterior de l’esmentat cercle per altres troncs, de menys longitud, inclinats a 45 graus. Aquesta doble successió de contraforts crea dos recorreguts a cobert, concèntrics i tangents a l’estacada, entre agradables ombres. Una catifa d’escorces trossejades cobreix aquests recorreguts i també la gran sala central del recinte, donant-li una embriagadora fragància boscosa.

El lema de la Biennal aquest any és “Com viurem junts?”, i la manera en què Elemental ha donat resposta a la pregunta ha estat provant de mediar en un àmbit específic, que és el del secular conflicte entre la comunitat indígena maputxe i la república de Xile, sempre a punt de brega per disputes sobre la propietat de la terra. El primer que van fer aquests arquitectes, després de reunir-se amb les parts, va ser construir Künü, una estacada més petita a Loncoche, al sud de Xile, en territori maputxe, com un primer espai

Elemental Ubicació: Biennal de Venècia. Davant la dàrsena nova de l’arsenal perquè les dues comunitats en conflicte –en aquest cas una companyia fustaire i els maputxes– es coneguessin mútuament. I el segon ha estat construir aquesta enorme peça a Venècia, titulada Koyaü-we, amb la idea d’aconseguir un espai per parlamentar i on acordar la manera de viure junts. Les circumstàncies pandèmiques han fet que la sessió parlamentària inaugural, que es va fer dijous, fos telemàtica. Però el camí cap al diàleg ja s’ha obert.

Més enllà del valor simbòlic d’aquesta construcció, que probablement serà efímera –al mateix lloc va aixecar Norman Foster el 2016 una volta ceràmica ideada per allotjar drons a l’Àfrica–, aquesta obra destaca per l’eloqüència dels seus valors arquitectònics, avui infreqüents. Entre aquests valors hi ha la presència i la nuesa del material, la senzillesa del sistema constructiu –troncs que es recolzen entre si, sense un altre auxili que el dels caragols–, la monumentalitat i el regust ancestral.

Aquest espai per parlamentar ens recorda, doncs, en temps d’arquitectures tecnològiques, sofisticades, lleugeres, transparents i, en el pitjor dels casos, icòniques, que hi ha una altra arquitectura que es nodreix directament de la natura, del temps i de les habilitats primigènies, i que basa l’enorme potència en una simplicitat que no té res a veure amb la simplicitat.

Koyaü-we