La Vanguardia (Català-1ª edició)
Estimar el Barça és parlar clar
Sense diners, sense estadi i sense un primer equip prou competitiu, el Barça arriba al final de la Lliga aferrat a l’esperança que van deixar les últimes eleccions, a la continuïtat de Messi i al futur dels nous jugadors. Joan Laporta, que va guanyar amb el minimalisme propagandístic de l’“Estimem el Barça” i la promesa de retornarnos l’alegria, administra un silenci institucional que si no estàs informat potencia l’especulació malèvola, i que si estàs informat, també. El club és tan vulnerable que es permet el luxe de tractar l’entrenador Ronald Koeman com un pla B mentre busca altres alternatives i anuncia una revolució salarial que no encaixa ni amb la lletra, gran i petita, dels contractes ni amb les previsions d’ingressos.
¿El partit contra l’Eibar? Dolent amb un gran gol de Griezmann, un dels assenyalats per la reconversió industrial. Que l’equip que ha guanyat la Lliga ho faci gràcies a la determinació de Luis Suárez afegeix morbositat a la història. ¿Pot ser que la fitxa de Suárez l’hagi pagat el Barça? En això, com en tantes altres coses, no hi ha respostes fiables ni oportunitats de preguntar-ho des del fair play de la transparència. De fet, l’opacitat de l’actual mandat de Laporta és tan sorprenent com decebedora. Els culers l’acceptem probable-ment perquè hem arribat a un punt en què ens estimem més no saber la veritat –massa crua– i administrar l’escassa esperança que ens queda.
Un dels canvis que va incorporar la presidència de Sandro Rosell (i posteriorment la de Josep Maria Bartomeu) van ser les conferències de premsa sense límit de temps. Eren rituals perversos: a partir d’una falsa barra lliure de transparència, n’acabaves sortint amb la sensació que no havien servit per a gran cosa perquè contra la prerrogativa de respondre amb vaguetats o pilotes fora no es pot combatre. De manera que aquelles conferències de premsa van acabar encallades en l’evidència que la quantitat sense qualitat no serveix per a res i que tot acabava sent com el torn de precs i preguntes de l’Assemblea de Socis Compromissaris. Ara vivim una fase d’opacitat introspectiva i endogàmica de cara a l’opinió pública, i arbitrària de cara a l’opinió publicada. Vull creure que és una situació transitòria provocada per la necessitat de tenir un diagnòstic fiable. Però sorprèn que algunes decisions esportives i de tracte institucional amb grans professionals del club (de Koeman a Xavi Pascual passant per David Barrufet) no puguin prendre’s amb més delicadesa i rigor.
És fàcil entendre que hi ha grans decisions que encara no es poden prendre perquè el club no té totes les dades. Però ¿cal que les decisions que sí que es poden prendre semblin improvisades, incongruents o matusseres? Es repeteix que Laporta s’ha beneficiat d’una indulgència crítica insòlita, i potser és veritat. Però en una temporada amb tants elements catastròfics causats i acumulats per la junta directiva anterior, és lògic –i fins i tot just– que la nova directiva no hagi d’assumir segons quins llegats i sigui prudent per defensar els interessos del club. Precisament per això convé millorar els detalls del tracte i d’un nivell d’explicació pública que defugi la sensació que hem tingut en els últims temps. Que amb la coartada d’estimar el Barça s’estigui fomentant un parèntesi d’incertesa que, si no es parla clar i amb honestedat, crearà expectatives injustificades i, en acabat, decepcions abismals.
Sorprèn que algunes decisions que afecten grans professionals del club no es puguin fer amb més delicadesa i rigor