Fiscalitat ‘top ten’: Madrid o Catalunya?

Doncs no ho sé. Em refereixo a quina és la resposta adequada. Tot i això, i malgrat que no soc un expert en fiscalitat autonòmica, voldria reflexionar sobre algunes qüestions que em semblen de sentit comú.

Abans de res, vull subratllar, una vegada més, que centrem sempre el debat en l’ingrés i no en la despesa. Cras error. Però, a més, per comparar, cal conèixer el nivell d’eficiència i eficàcia en les diferents polítiques de despesa.

En efecte; una comunitat autònoma pot necessitar més ingressos simplement perquè és ineficient en la gestió de la despesa o perquè està estructuralment sobredimensionada.

Al contrari, una altra comunitat pot ser que gasti menys perquè les seves polítiques de despesa no són plenament eficaces. Per tant, el primer és conèixer el nivell d’eficiència i eficàcia en la despesa.

Després, i per comparar, cal esbrinar si el que es compara és homogeni o no, en concret, si el nivell de competències que una o altra comunitat assumeix és el mateix. Altrament, la comparació no és uniforme.

En tercer lloc cal aprofundir sobre el model de societat pel qual una i altra comunitat aposten. Segons quin sigui aquest model, el nivell de despesa és també més gran o més petit.

En aquest punt, una vegada més, cal recordar que el “públic” no exigeix que la seva prestació o el seu finançament sigui exclusivament públic.

Per tant, i una vegada més, la despesa és l’epicentre del problema; el focus del debat.

Els impostos són només l’instrument constitucional

La veritable pedra filosofal és la despesa i la seva gestió; primer és això, i després, i només després, són els impostos

per sufragar-lo. Però la veritable pedra filosofal és la despesa i la seva gestió. Primer és això, i després, i només després, són els impostos.

Des d’aquesta perspectiva, el que els polítics d’una i una altra comunitat autònoma han de transparentar és la necessitat i eficàcia de les seves polítiques de despesa, el retorn que, en termes socials, econòmics i de benestar tenen tals polítiques, i els criteris d’eficiència en la seva gestió. Després, i només després, parlem de com finançar-lo.

Anteposar més o menys recaptació d’una i una altra comunitat autònoma sense conèixer si les dades són comparables i obviant la importància capital que la despesa i la seva gestió tenen, és distorsionar la realitat.

El problema no és pagar impostos, sinó que els que es paguen siguin per cobrir una despesa eficient i eficaç. Es tracta, doncs, que els impostos siguin eficients, ja que, si no ho són, s’està vulnerant la constitució i violant el dret a la propietat privada.

Des d’aquesta perspectiva, la veritable competència fiscal rau a dissenyar polítiques de despesa eficients i eficaces.

Competir, doncs, en la despesa; en la seva gestió; en el seu finançament. Competència estretament vinculada amb el model de societat a què s’aspira i amb els mitjans necessaris per aconseguir-ho. El repte, per tant, és aconseguir l’objectiu amb els menors recursos públics possibles. Repte que exigeix una estreta col·laboració publicoprivada.

Centrem, doncs, el debat i deixem de confondre els ciutadans.