Aragonès: entre l’1-O i el mètode Marie Kondo

Pere Aragonès a RAC1. El to d’Aragonès no té res a veure amb l’èmfasi de Puigdemont ni amb la frivolitat de Quim Torra. No és ni messiànic ni baladrer ni emocionalment inestable. Tampoc és el súmmum de l’amenitat. Potser per això, Basté s’entreté a preguntar-li qui l’ha felicitat i qui no. ¿És possible que Aragonès sigui a l’independentisme el que José Montilla va ser al socialisme? El to respectuós i pausat no amaga una determinació que no s’allunya gaire del repertori tradicional –i legítim– de l’independentisme. Igual que Canadell, aposta pel famós embat, que abans s’anomenava confrontació, i pels reptes del futur adossats al conte de la lletera dels Fons Europeus. Alhora, no renuncia a introduir mecanismes d’ordre i d’eficàcia a una administració saturada de propaganda i autosuficiència. Si, ampliant bases i horitzons, el president decideix aplicar el mètode Marie Kondo, sortílega de l’ordre domèstic, haurà de pensar en la màxima de, per preservar l’ordre general, desfer-se d’algunes coses, encara que sigui dolorós. Mentrestant, promet que avui anunciarà els noms dels consellers i que no jugarà a la frivolitat de les filtracions recreatives.

L’adeu de Manuel Valls concita menys entusiasme que la seva arribada, que va crear el miratge fugaç d’una possible alternativa per a l’alcaldia de Barcelona. L’arribada de Valls formava part de la passa d’expectatives desesperades, tan pròpies de la ciutat i del país. Els únics que estaven entusiasmats eren els francesos, que van aplaudir que Valls emigrés a la seva Barcelona natal i deixés d’entretenir-los amb una acció política hiperactiva, polèmica, frívola i inconnexa. Ara que Valls ha decidit tornar, el reben amb les ungles afilades, com les d’un ninotaire que ha fet una vinyeta en què uns gendarmes amb mascareta no el deixen passar la frontera en aplicació d’una preventiva normativa sanitària que sembla un dret d’admissió.

El to del president Aragonès no és ni messiànic ni baladrer