Més enllà de la crisi de Ceuta

L’actual crisi amb el Marroc té una difícil solució. Cal una estratègia diplomàtica d’alt nivell, tant des d’Espanya com des de la Unió Europea. Rabat i Madrid estan condemnats a entendre’s perquè hi ha molts interessos comuns. La qüestió del Sàhara Occidental, així com la reivindicació marroquina sobre Ceuta i Melilla, que per a Espanya és innegociable, són la font de la divisió actual. El repte, tan difícil com ambiciós, és consolidar una convivència amigable entre els dos països i restablir les relacions diplomàtiques –ara mateix suspeses– a partir de l’acceptació del fet que aquests dos problemes són irresolubles i que requereixen establir un statu quo que no compliqui més les coses.

Semblava que era l’estratègia de facto que el Marroc i Espanya havien adoptat, des de la invasió de l’illa de Perejil el juliol del 2002, fins que Donald Trump –el desembre passat– va trencar aquest fràgil equilibri reconeixent la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, en contra de l’autodeterminació que reivindica el Front Polisario. Això reforça el Marroc davant les resolucions de les Nacions Unides, a les quals Espanya dona suport, i que aposten per una solució negociada. Però el suport dels Estats Units també el reforça geopolíticament al considerar-lo un aliat preferent.

Cal recordar que el novembre del 2020, setmanes abans de la decisió de Trump, el Marroc i el Front Polisario van reprendre els enfrontaments armats al Sàhara Occidental i que, en aquelles mateixes dates, el llavors vicepresident segon espanyol, Pablo Iglesias, va expressar el seu suport als sahrauís. Aquesta presa de posició dels socis del PSOE al Govern espanyol va preocupar profundament el Marroc, que va veure en perill l’equilibri que mantenia Espanya. Aquest temor s’ha incrementat amb l’acollida secreta al nostre país del líder del Front Polisario, Brahim Gali, per curar-se de la covid en un hospital de La Rioja. En altres ocasions alts càrrecs del Front Polisario havien estat atesos mèdicament a Espanya sense problemes, però aquesta vegada ha estat diferent.

La clau de la solució dels problemes amb el Marroc és tant a la Unió Europea com als Estats Units

El profund malestar de Rabat es va traduir en la ruptura de relacions diplomàtiques i en el massiu desembarcament a Ceuta de joves marroquins que hi van arribar nedant. Amb aquest lamentable incident, el Marroc ha recordat que és un país clau per contenir les migracions cap a la UE i que això el fa creditor d’un tracte polític i econòmic millor, igual com el rep dels Estats Units. La maniobra, però, li ha sortit malament, ja que ha concitat una reacció sense fissures de tota la UE en suport d’Espanya. Tot i així el president Sánchez, que ha resolt bé el primer embat de la crisi, ha d’involucrar més els seus socis europeus en l’ajuda al Marroc perquè controli les migracions i tingui a ratlla l’amenaça del terrorisme gihadista. El Marroc és més important per a la Unió Europea que per als Estats Units i aquesta institució ho ha de demostrar.

Sánchez, d’entrada, té un primer problema. Si el líder del Front Polisario aconsegueix fugir o sortir d’Espanya lliurement, una vegada estigui restablert, s’incrementaran les tensions amb el Marroc. Si, al contrari, és detingut per no presentar-se a la citació judicial que té a l’Audiència Nacional, acusat de violació, terrorisme, tortures i delictes de lesa humanitat per una associació promarroquina, les tensions es produiran amb Algèria, aliada del Front Polisario, que va ser qui va organitzar el seu viatge, i de qui depèn el subministrament de gas natural a Espanya.

La clau que pot solucionar tot el conflicte és a la Casa Blanca. Però Joe Biden no ha parlat amb Sánchez des que fa sis mesos el van elegir president. No s’ha d’atribuir a la casualitat. Espanya no només ha estat el primer país europeu que ha aprovat la taxa Google contra les tecnològiques nord-americanes, sinó que té com a soci al Govern un partit que critica l’imperialisme dels EUA i expressa reticències a les bases militars a Espanya. Al contrari del que fa el Marroc, que s’ha ofert per acollir-les. El que ha passat a Ceuta, per tant, va més enllà d’una crisi puntual. És la punta de l’iceberg d’un profund problema geopolític en el qual Espanya ha de jugar molt bé les cartes.