Manuel Valls tanca l’etapa barcelonina

Manuel Valls (Barcelona, 1962) ho va ser gairebé tot en la política francesa, en la qual va ocupar el càrrec de primer ministre entre el 2014 i el 2016, sota la presidència de François Hollande. Abans havia estat ministre de l’Interior (2012-2014), alcalde d’Évry (al sud de París), i una de les figures amb més perfil propi que hi havia dins del Partit Socialista francès (PS), la candidatura del qual va pretendre per a les presidencials del 2017, en què va ser derrotat en primàries per Benoît Hamon.

Després de l’estiu del 2018, Valls va sorprendre propis i estranys quan va anunciar la candidatura a l’alcaldia de Barcelona i el consegüent adeu a l’escena francesa. No són corrents en la política europea aquesta mena de transvasaments d’un país a un altre, ni tan sols en casos com el de Manuel Valls, nascut a Barcelona però protagonista d’una carrera política ben arrelada a França.

El març passat, Valls va publicar el llibre Pas un goutte de sang français, en el qual en certa manera anticipava el final de la seva etapa espanyola. Ahir, en una entrevista amb La Vanguardia, concretava aquesta decisió i afirmava: “El meu futur a Barcelona és com a ciutadà”. És a dir, expressava que la seva etapa com a regidor a l’Ajuntament de la nostra ciutat arribava a la seva fi, i amb ella la seva implicació directa en la política local.

Tres vots de la plataforma d’aquest polític van evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista

Aquest és, per tant, un moment adequat per fer balanç del pas de Valls per l’escena pública barcelonina. El primer que s’ha de recordar és que va fracassar en l’intent d’aconseguir l’alcaldia de la nostra ciutat, un càrrec de prou relleu per justificar el salt arriscat a l’altre costat de la frontera pirinenca. Al capdavant de la plataforma Barcelona pel Canvi, que també representava Ciutadans, Valls va obtenir el 13% dels vots, que li van reportar sis dels 41 regidors del Consistori barceloní. La força guanyadora d’aquella contesa va ser ERC, amb el candidat Ernest Maragall al capdavant, i l’alcaldessa Ada Colau (BComú) va quedar en segona posició. Però van ser precisament els tres vots aportats per la formació de Valls, a més dels del PSC, els que a la fi van suposar la revalidació del càrrec de Colau.

La posterior navegació de Valls a l’Ajuntament no va ser de gran intensitat, ni exempta d’incidents: un dels principals va ser la seva ruptura amb el líder de Ciutadans, Albert Rivera, el 2019. Ara bé, aquells tres vots facilitats a Colau van ser determinants perquè Barcelona no es convertís en una peça institucional més en mans de l’independentisme, causa que ahir Valls qualificava d’“injusta, insensata i perdedora”. Aquesta posició, defensada amb un to desinhibit, arrogant segons alguns, li va valer a Valls detractors. Però és també el principal llegat que ens deixa el seu fugaç pas per la política barcelonina.