Un fantasma recorre Europa

Llegint els dos últims articles de José Antonio Acebillo, antic arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona i protagonista de les grans transformacions de l’època de l’alcalde Clos, publicats a La Vanguardia, vaig quedar literalment paralitzat davant els perills imminents que amenacen la nostra ciutat. En el primer, del febrer d’aquest any, Acebillo associava l’urbanisme tàctic amb el corrent del desurbanisme de la Rússia de Stalin. Tal com ho senten. El deliri de la planificació centralitzada soviètica afirmava que la ciutat era el símbol de l’explotació capitalista, i per tant havia de diluir-se en el medi rural, com sembla que li passarà a la nostra ciutat. Totalment contorbat per la revelació de l’arquitecte, vaig anar corrents a la superilla del mercat de Sant Antoni i... sorpresa! Era un dissabte al matí i la zona estava plena de barcelonins: els més petits jugaven a l’espai públic sense cotxes; els adults compraven tranquil·lament en aquest mercat comercial en què s’han convertit l’interior i l’exterior de l’antic mercat; un acte cultural, amb mascaretes i distàncies, se celebrava al fossat que recorda el nostre passat medieval, i els avis asseguts tranquil·lament als bancs contemplaven l’espectacle urbà. Ningú no advertia els perills revelats per l’arquitecte, i aquella pobra gent no s’adonava que, si es continua per aquest camí de pacificar carrers i treure cotxes, a la immensa planícia on Cerdà va dibuixar la Barcelona moderna hi tornaran a córrer cervatons, els carrers es transformaran en rierols i aquest espai tan urbà i “fecundo de humanidad” (amb permís de Gato Pérez) desapareixerà per sempre.

En el segon text de l’arquitecte la comparació ja no era amb la Rússia de Stalin –agafin-se–, sinó amb la transformació de Nova York dirigida per Robert Moses a mitjans del segle XX. Sembla que els prohoms de la Gran Poma estaven preocupats per l’arribada de persones de raça negra als nous parcs, i van decidir un gàlib per a les autopistes urbanes que hi evités l’accés dels autobusos, mitjà de transport habitual de les classes més precàries. El segon article donava a entendre que les New Jersey provisionals, els colors a l’asfalt i l’obsessió pels carrils per a bicicletes impediran, com les autopistes elevades de Nova York, que els sectors més desfavorits accedeixin als nous espais pacificats. He tornat corrents a la lectura de Muerte y vida de las grandes ciudades, de la gran Jane Jacobs, tota una resposta intel·lectual contrària a la Nova York de Moses. Segur que estic equivocat, i perdonin l’atreviment, però continuo veient Jacobs més a prop de la superilla de Sant Antoni que del tambor elevat de la plaça de les Glòries.

Acebillo, en tots dos articles, crida a la reacció de la societat civil, i és totalment comprensible. Imaginin-s’ho: Barcelona viu atrapada entre els pitjors mals de la Rússia soviètica i el desenvolupisme del capitalisme americà. Quan s’adverteixen dos perills d’aquesta envergadura, cal tocar a sometent. Quedava el camí més cerdanià de reclamar la intervenció de les autoritats superiors, sigui el Govern estatal o l’autoritat europea. Com segurament ja saben, Cerdà, amb un bon nombre de personatges barcelonins, va aconseguir que les autoritats espanyoles imposessin la seva fantàstica retícula davant el projecte de Rovira i Trias, que havia guanyat el concurs municipal. Però entenc que l’arquitecte desisteixi d’emprendre el viatge a Madrid o a Brussel·les.

A la capital de l’Estat potser aconseguiria el suport de l’alcalde i la presidenta de la Comunitat, que no han dubtat a carregar-se el Madrid Central de Manuela Carmena, però a Europa... A Londres l’alcalde Shadi Khan s’ha posat a pintar de colors els carrers, augmenta el peatge urbà i fa créixer la xarxa de carrils bici; a París l’alcaldessa Anne Hidalgo segueix a ulls clucs el credo barceloní d’eliminar de soca-rel el trànsit rodat al centre de la ciutat; la Unió Europea, fruit del dogmatisme populista denunciat per l’arquitecte, no para d’advertir les autoritats espanyoles que les ciutats del país han de reduir de manera dràstica els seus índexs de contaminació, i l’última destralada ha estat la consideració d’Ada Colau com una de les cinquanta persones més influents del món per la seva proposta de transformació de l’Eixample barceloní.

En definitiva, només queda el recurs de la mobilització generalitzada i provar de contrarestar els milers de famílies equivocades que cada divendres, davant les escoles de la ciutat, tenen el desvergonyiment de demanar aire pur per als seus fills.

Un fantasma recorre Europa expandint el disbarat barceloní; la tasca és titànica.

A la superilla de Sant Antoni, aquella pobra gent no advertia els perills revelats per Acebillo