La Vanguardia (Català-1ª edició)
Fraser Heston, destí de cine
El fill de Charlton Heston rememora la seva vida amb l’actor, un pare ideal
GABRIEL LERMAN
Los Angeles
Malgrat que apareix en molts crèdits com a director i productor, només apareix en un com a actor. I és de l’any següent al seu naixement, el 1955. A Fraser Clarke Heston li van donar el paper del nadó Moisès a Els Deu Manaments quan encara era a la panxa de la seva mare, l’actriu Lydia Clarke. El dia que va néixer, el 12 de febrer del 1955, Cecil B. DeMille va enviar a casa dels seus pares un telegrama en què felicitava el protagonista del film, Charlton Heston, per l’arribada del seu primogènit. Hi deia: “L’enhorabona, Fraser, ha aconseguit el paper. Amb afecte, C.B”.
Per això no sorprèn que per promocionar el llançament en Blu-ray d’una còpia restaurada del gran clàssic en què també van participar Yul Brynner, Yvonne de Carlo, Vincent Price i John Derek, l’encarregat de comentar l’impacte que va tenir aquell film en la carrera de la icona del cinema sigui el seu fill, que ara té 66 anys: “Tot i que havia fet diverses pel·lícules abans, Els Deu Manaments va ser el començament de la seva carrera com a estrella, una paraula que no li agradava fer servir. Va ser el seu primer paper en una gran pel·lícula èpica, i l’aposta va sortir molt bé, perquè tothom en va sortir molt beneficiat. Ell sempre s’havia vist a si mateix com un actor seriós de teatre, però tenir aquest lloc li va permetre postular-se per papers com el de BenHur, dirigida per William Wyler, amb qui ja havia fet una pel·lícula, El Cid. La veritat és que va llançar la seva carrera d’una manera que va superar de tros els seus somnis més ambiciosos”, explica.
Malgrat que, òbviament, no recorda res d’aquella filmació, les llargues converses que va tenir amb el seu pare li permeten dir avui que Charlton admirava la meticulositat amb què treballava DeMille, amb qui també havia coincidit prèviament a L’espectacle més gran del món , i la profunda investigació que precedia els seus rodatges: “DeMille va crear efectes especials que no s’havien vist mai, com la separació de les aigües al mar Roig, cosa que no fa falta recordar que aleshores no es feia amb ordinadors”, diu.
Fraser Heston revela que, tot i que el seu pare no va conservar la majoria dels vestits que va portar a
les seves pel·lícules, sí que es va quedar la roba i l’attrezzo de Moisès, de què ni ell ni la seva germana, Holly, no es van voler desprendre després de la mort de la seva mare, el 2018, malgrat que admet que probablement ho acabaran donant a algun museu: “És una part important de la història de Hollywood i no només de les seves pròpies pel·lícules”, afirma. I després recorda que, quan de petit jugava amb la vara del profeta, el seu pare li deia que vigilés cap a on l’apuntava, no fos cas que dividís les aigües de la piscina d’algun veí.
Malgrat que no perd l’oportunitat de dir meravelles de la seva mare, que també va ser fotògrafa, Fraser Heston s’emociona quan parla del seu progenitor: “Va ser el millor pare que un nen pot tenir, no només pels llocs meravellosos on ens va portar o l’entusiasme que ens generava anar al set i veure les escenes de risc, les batalles i els efectes especials; totes les coses que em van portar a ser director. Però, per damunt de tot, era un pare de família. Va estar casat amb la meva mare 66 anys abans de morir. Va ser l’única noia que va estimar. Estava dedicat a ella, a la meva germana i a mi. Era un home molt tradicional que vivia a Hollywood”, admet.
Fraser Heston també el va conèixer bé en la seva faceta d’actor, ja que el va dirigir en quatre pel·lícules. La primera, Duelo en las profundidades, del 1982, va ser oficialment el segon film de Charlton Heston com a director després de Marco Antonio y Cleopatra, però el seu fill va compartir tasques amb ell extraoficialment. Després van arribar dues pel·lícules per a la televisió, L’illa del tresor i El crucifijo de sangre, el 1990 i el 1991, respectivament, i el va dirigir per última vegada a Alaska, en què només va tenir un paper de repartiment, el 1996: “Diverses vegades vam compartir una casa a Anglaterra quan filmàvem junts. Érem com Sherlock Holmes i Watson. Poder connectar-me amb el meu pare com a adult, treballar amb ell com a col·laborador, va ser una gran experiència. Era molt fàcil portar-s’hi bé; era molt professional i sempre estava obert a les idees creatives”, recorda.
“No sempre estàvem d’acord, però sabíem que aquelles discussions millorarien la pel·lícula. Mirant cap enrere, van ser alguns dels millors moments de la meva vida i de la meva carrera com a realitzador. Treballar amb el meu pare va ser un gran privilegi”, afegeix, visiblement commogut.
“Per damunt de tot era un pare de família; va estar casat amb la meva mare 66 anys abans de morir”