Auster i contundent

PAULO MENDES DA ROCHA (1928-2021) Arquitecte

Oscar Niemeyer va ser fins a la seva mort el 2012, als 104 anys d’edat, el degà de l’arquitectura brasilera. Els seus edificis de línies corbes en què els ensenyaments de Le Corbusier es revesteixen d’una sensualitat tropical li van valer fama mundial. Però potser l’arquitecte brasiler més apreciat els últims decennis ha estat Paulo Mendes da Rocha, mort diumenge als 92 anys a la seva ciutat, São Paulo, i autor d’una obra rectilínia, essencial, caracteritzada per l’ús extensiu del formigó.

Fill d’un enginyer especialitzat en navegació interior, ponts, rius i canals, Mendes da Rocha va créixer fascinat per les possibilitats de la tècnica, que definia com “el conjunt de sabers que ens permeten pensar alguna cosa i materialitzar-la després de manera enginyosa”. Per a Mendes da Rocha, hereu també d’una tradició nacional en què brillen Lucio Costa, Burle Marx, Lina Bo Bardi o Vilanova Artigas, l’arquitectura tenia per objectiu “prevenir els seus usuaris de la imprevisibilitat de la vida”, perquè “la natura, per si mateixa, és un infern, i la nostra feina consisteix a fer-la habitable”.

Per veure l’arquitectura de Mendes da Rocha cal anar a São Paulo. No en va fou una figura central de l’anomenat brutalisme paulista, expressió que li anava com l’anell al dit als seus edificis de formigó nu i arestes tallants. El Club Atlètic Paulistano (19571961), amb els seus dramàtics voladissos, va ser una manifestació primerenca d’aquesta tendència. Però potser la seva obra més rotunda i radical és el Museu Brasiler d’Escultura (1987-1995), un edifici enterrat, amb prou feines representat per un pòrtic de formigó, que va definir una tipologia museística específica, al seu entendre gairebé a partir de zero.

L’arquitecte que acaba de morir tenia així mateix gran habilitat per intervenir en construccions preexistents i ampliar-les o adequar-les a usos nous. Per exemple, la Pinacoteca de l’Estat (1993-1998), un edifici de maó de Ramos d’Azevedo, que literalment va capgirar, sense gairebé alterar el seu aspecte exterior. O, ja en una fase molt avançada de la seva vida, l’esplèndid SESC 24 de Maio (2001-2017), un equipament social i cultural perfilat a partir d’un edifici d’oficines al cor de São Paulo, i coronat per una piscina pública circular amb vistes de 360 graus.

Dotat d’una gran capacitat per analitzar un programa, un lloc i un entorn, i per prendre, amb enorme lucidesa i perspicàcia, en molt poc temps, dues o tres decisions crucials per definir els seus projectes, Mendes da Rocha va ser, com Niemeyer, un ciutadà d’incommovible ideologia marxista.

Mendes da Rocha va contraposar la seva arquitectura radical i rectilínia a la corbada i sensual de Niemeyer

Això li va valer enfrontaments els anys seixanta amb la dictadura militar, que el va apartar de la docència universitària, però no va poder impedir que dissenyés el pavelló que va representar el Brasil a l’Exposició d’Osaka el 1970.

L’obra alhora austera i contundent de Mendes da Rocha s’ha guanyat l’afecte de molts dels seus col·legues professionals, renovat de generació en generació