Estampes del planisme (IV)

La planificació a la francesa, que es caracteritzava per estimular el sector privat per orientar-lo cap a objectius considerats estratègics, va arribar per primer cop a Espanya amb els plans de desenvolupament. Com van escriure Fabià Estapé i Mercè Amado a Realidad y propaganda de la planificación indicativa en España, aquells a qui Franco va concedir la patent d’explotació política d’aquesta idea van oferir des del principi una “visió irreal” del que se’n podia esperar i “es va formar una espècie d’aurèola gairebé mística al voltant dels plans” que mostrava aquesta tècnica com la solució de tots els problemes que patia l’economia espanyola. La bibliografia sol recórrer al concepte panacea per referir-se a aquest efecte òptic. López Rodó i el seu equip de tecnòcrates van vendre els plans de desenvolupament com un remei universal que guaria tota mena de mals, com una solució que havia de servir per resoldre gairebé tots els problemes de l’economia espanyola. I l’èxit d’aquesta operació mercantil els va permetre maximitzar el seu poder i augmentar la seva capacitat de control de l’Administració de l’Estat.

L’experiència del desenvolupisme espanyol permet treure algunes lliçons. Una de les menys ateses té a veure amb el fet que el pas a l’economia dirigida estratègicament requeria el recurs a tècnics en matèries que l’especialització dels quadres que fins aleshores havien ocupat la sala de màquines que l’Estat no subministrava. A El poder de los empresarios. Política y economia en la España contemporània (1875-2010), Mercedes Cabrera i Fernando del Rey relacionen aquesta exigència amb l’arribada massiva d’homes vinculats

Per Ciceró, la història és mestra de la vida; però hi ha qui pren com a exemples per emular el que altres veuen com a errors que cal defugir

a l’Opus Dei als centres de decisió del poder. I també plantegen amb ironia l’interrogant de si el grup que aleshores va desembarcar en aquests centres va constituir “un grup de pressió polític, un grup de pressió econòmic, les dues coses a l’hora o ni l’una ni l’altra”.

El problema a què al·ludeix aquesta pregunta presentava a Espanya una coloració pròpia pel perfil religiós d’alguns personatges involucrats en aquest procés de renovació de les elits i pel tracte polític preferencial de què es beneficiava una minoria d’empresaris afeccionada al joc del “do ut des”. Però el problema també existia en altres països, com a la mateixa França, on la planificació indicativa també va afavorir la formació d’una elit que dirigia indistintament tant les grans empreses com els afers de l’Estat i que tendia a exercir aquest segon paper actuant com el catalitzador dels grans interessos econòmics en el si de l’Administració.

Ciceró deia que la història era mestra de la vida. Però, entre els que l’escolten, n’hi ha que prenen com a exemples per emular el que altres veuen com a errors que cal defugir. Ara que, per obra i gràcia dels fons europeus i l’agenda verda, la planificació indicativa es torna a oferir com una panacea, toca recordar que la idoneïtat dels instruments no garanteix el seu bon ús en relació als fins declarats ni evita la seva utilització subreptícia per a altres objectius.