Indults placebo

El Govern espanyol es prepara per indultar els presos del procés, malgrat el previsible desgast que això li causarà en mans de la dreta política i mediàtica. Es tracta d’un imperatiu polític per a Pedro Sánchez si vol consolidar la majoria de la investidura i buscar un temps nou a Catalunya, presidit, com diu que pretén, per la concòrdia i no pas per la revenja, després d’una dura sentència del Tribunal Suprem que manté a la presó els principals dirigents de l’independentisme governant.

De moment l’Executiu s’ha d’enfrontar a la pressió dels que exigeixen rebutjar la mesura de gràcia amb l’argument que no disposa dels informes favorables –tot i que no són vinculants– ni de la Fiscalia ni del tribunal sentenciador.

En efecte, primer va ser el ministeri públic –que continua embrancat en la seva particular croada a favor de l’escarment– el que va informar en contra, al·ludint a l’absència de penediment, malgrat admetre, tot seguit, que els informes penitenciaris contenien un pronòstic favorable de reinserció. I ara el Suprem ha fet el mateix però afegint que no s’ha vulnerat el principi de proporcionalitat de les penes i que el que es pretén és que el Govern central corregeixi la sentència. Un previsible epíleg per a qui, sense estar previst a la llei, va traslladar les sol·licituds d’indult als condemnats perquè es pronunciessin amb el pretext que no havien estat ells els peticionaris. Una trampa saducea posada per qui, com s’ha vist, es rebel·la davant el fet que l’Executiu li arrabassa el seu ius puniendi, perquè, tant si deien que no els incumbia la petició com si la rebutjaven, això seria utilitzat per l’Alt Tribunal, tal com ha passat, per evidenciar el seu nul penediment.

El cas és que la llei d’indults del 1870 només exigeix que no causin perjudici a tercers i que, en cas de delictes privats –com les injúries– hi hagi el perdó de l’ofès. Una cosa diferent és que la llei prevegi que el tribunal sentenciador faci constar a l’informe les proves de penediment observades, cosa que sens dubte deuen haver tingut en compte tots els jutges i tribunals al llarg de segle i mig... D’altra banda, es diu –i amb una certa raó– que els indults són coses de la monarquia absoluta, en què el rei legislava, jutjava, governava i concedia mercès. Però no es diu tant que la llei, per bé que vuitcentista, és fruit de la revolució gloriosa del 1868, un notable progrés de la justícia demoliberal a la seva època, concebuda per donar resposta a abusos judicials com els que encara tenen lloc avui dia.

Així, sense deixar d’admetre la discrecionalitat que comporta qualsevol indult –sense el qual no s’entendria aquest dret–, el més rellevant és que la llei exigeix que la concessió es fonamenti en raons de justícia, equitat o utilitat social, cosa que és fàcil d’apreciar –i de motivar– en el cas present, menys per al Suprem, pel que sembla.

Certament, malgrat que l’exigència de motivació en aquestes circumstàncies va desaparèixer amb una reforma legal del 1988, la jurisprudència de la Sala Contenciosa Administrativa del TS –la mateixa cridada a conèixer d’un previsible recurs– la va restablir quan va sentenciar que la discrecionalitat no equival a arbitrarietat, cosa que està vetada constitucionalment als poders públics en la manera de procedir. Ara bé, que s’hagi de motivar un indult no equival a constatar el penediment com a pronòstic de no reincidència, cosa que no deixa de ser absurda, ja que conduiria a haver de valorar la sinceritat de les intencions humanes, com si es tractés d’un acte cristià de contrició.

Tot va bé si acaba bé. Però hem de ser conscients que els indults –o la reforma del delicte de sedició–, malgrat la transcendència en termes de desinflamació, no tindran res més que un efecte placebo. Els centenars d’implicats en causes judicials i en procediments milionaris de responsabilitat comptable veuran com la justícia avança inexorablement. L’única solució definitiva –tot i que improbable– seria una amnistia, l’admissibilitat de la qual, reconeguda pel mateix Tribunal Constitucional, deriva de l’absència de prohibició a la Constitució –perquè aquesta només proscriu els indults generals– i de la potestat legislativa del Parlament per aprovar normes penals amb eficàcia retroactiva favorable, no només en supòsits de refundació política sinó també en contextos de democràcia consolidada en què es requereix recuperar la normalitat política, com demostren els precedents de la Segona República o de països com França.

L’única solució és una improbable amnistia, l’admissibilitat de la qual reconeix el Tribunal Constitucional