Una abraçada a pesar del virus

La presa de possessió de Pere Aragonès va estar plena de detalls, alguns gairebé minimalistes però molt meditats, si bé n’hi va haver un que no era en el guió del protocol que mereix ser ressaltat: l’abraçada de Jordi Cuixart amb Miquel Iceta al pati dels Tarongers. L’activista empresonat i el polític convertit en ministre es van saltar les regles, també les de la covid, per fer-se una abraçada. El contenciós català no té una sortida fàcil, ningú no ho ha dit. I requerirà temps, renúncies i generositat. Però les grans decisions han de començar per gestos com el de dilluns, que traspuava empatia. Els hiperventilats van posar el crit al cel, però els que ventilen normal van entendre que darrere d’aquell gest hi havia una voluntat de reconciliació.

L’empatia a Catalunya és més necessària que mai, entesa com la capacitat que tenim les persones de percebre els sentiments, els pensaments i les emocions dels altres, basada en el reconeixement de l’altre

El gest de Cuixart amb Iceta marca el camí de l’empatia necessària

com a igual. És una capacitat que molts creuen que posseeixen i que en realitat pocs tenen. I va més enllà de posar-se al lloc d’una altra persona. No és un terme nou, encara que els gurus de la intel·ligència emocional l’han posat en relleu, perquè Alfred Adler, col·laborador de Freud, ja va definir el concepte: “Mira amb els ulls de l’altre, escolta amb les orelles de l’altre, sent amb el cor de l’altre”.

És indubtable que una part del contenciós català l’haurem de resoldre els catalans entre nosaltres, més enllà de les lleis, els pactes i les decisions polítiques. I sense empatia difícilment avançarem. Després de les eleccions, Oriol Junqueras va considerar un anatema un acord entre ERC i el PSC. Abans havia dit que Miquel Iceta no podia mirar-lo als ulls, dubtant que tingués la consciència neta. Encara entenent el dolor del pres, la frase pressuposava una superioritat moral que està en l’antítesi de l’empatia. No entendre que sense el PSC serà impossible resoldre el contenciós català és ser poc realista. Per pes polític, centralitat ideològica i influència en el Govern d’Espanya, està cridat a ser una de les claus de la porta del laberint.

El gest de Cuixart va tenir una espontaneïtat i una noblesa pròpia dels que pensen que sobren grans egos i falten petits detalls per avançar en les solucions.