Arriba el Govern ‘3-en-uno’

Perduts enmig de simbologies postnoucentistes polèmiques (“levantinos, os pierde la estètica”) i protestes a la mida de la mesocràcia amb mala consciència (el jovent cupaire ocupa la seu d’ERC per recordar que el mambo és perpetu), arriba el Govern presidit per Pere Aragonès, sense entusiasmes però envoltat de discreta expectació. Perduts enmig de la bombolla que no acaba de petar i el realisme que fa una mica de soroll de carraca, el nou Gabinet autonòmic comença a caminar, com si les negociacions extenuants entre ERC i Junts fossin el malson d’una becaina traïdorenca a l’ombra d’un garrofer.

El ritual de publicar les fotos dels nous consellers als diaris és l’anunci d’un temps nou, són els cromos que dibuixen el futur. Miro les cares dels cridats a governar com qui llegeix el marro del cafè o les vísceres de l’ocell. A veure: les figures fortes del nou Govern, ultra el president, són –entre els republicans– Roger Torrent i Joan Ignasi Elena, el primer perquè ha demostrat tenir ambició i va presidir el Parlament, i el segon perquè li han encarregat la complicada gestió de la parcel·la de violència legítima que li pertoca a la Generalitat (i perquè és amic de Junqueras, exalcalde i un polític vocacional des que portava calça curta). Laura Vilagrà –que assumeix la Conselleria de Presidència– està acostumada al back office més que a la vitrina, i exercirà com a lampista principal de Palau.

Entre els consellers de Junts, està clar que Jordi Puigneró aprofitarà la vicepresidència a fons, per fer de contrapunt a Aragonès i per reforçar el seu lideratge en l’univers puigdemontista, molt agitat internament (i font d’inestabilitats previsibles); el de Sant Cugat era el preferit de Waterloo per encapçalar la llista de les autonòmiques, però no va participar en les primàries, ja es veia que serien un passeig triomfal per a Laura Borràs. L’altre conseller fort d’aquest sector és un independent: Jaume Giró, que no ha fet el salt a la política per estar callat, per bé que haurà de calibrar bé el seu discurs, per no provocar efectes inesperats. Pel tipus de conselleria que assumeix, Acció Exterior, la professora Victòria Alsina (també independent) hauria de tenir força pes polític, però no sabem si voldrà o podrà jugar en aquest sentit. Finalment,

m’hi jugo el que sigui que el doctor Argimon podria tenir recorregut polític si volgués anar més enllà del terreny sectorial.

Però –com dirien a la secció d’Esports– amb una suma d’individualitats no n’hi ha prou. Com es fa una salsa uniforme, fluida i atractiva quan tens materials de procedència tan diversa? Aragonès farà servir –suposo– la batuta i el morter per a l’allioli. Un govern és un òrgan col·legiat que pren decisions d’acord amb un programa, unes prioritats i un relat. Que sigui de coalició no és excusa perquè no sigui així, o perquè cada departament vagi a la seva, com passava en el mandat Torra. Aquell Executiu era una reacció (improvisada i precària) a la resposta de l’Estat als fets d’octubre del 2017, mentre que el nou Govern neix en un context de reconstrucció, repensament i –si es concreten els indults– distensió. El centre de gravetat de la política catalana torna a ser la plaça Sant Jaume.

La partitura que tocarà l’orquestra d’Aragonès ha de respondre una pregunta fonamental: quin és l’objectiu d’aquest equip? Al meu parer, és triple, som davant un Govern 3-en-uno: ha de fer front a la crisi econòmica i social generada per la pandèmia; ha de restaurar el prestigi de la Generalitat com a primera administració dels catalans, i ha de ser el principal impulsor del diàleg polític d’alt nivell amb el Gabinet espanyol sobre el conflicte català, per encarrilar sortides democràtiques, que no seran a curt termini. Per sobre de tot això, ha de transmetre solvència i donar confiança. No serà fàcil, esclar. Però no és impossible.

El centre de gravetat de la política catalana torna a ser la plaça Sant Jaume