‘Segadors’ i ‘segadores’: ridícul

Una no sap si quedar-se amb l’opinió del Monzó (“ridícul”), amb la d’Edmon Colomer (“un esperpent”), amb la de Joan Lluís Bozzo (“un gag”) o amb la de Salvador Mas (“una merda”). Que es convertís els segadors en les segadores a l’acte de presa de possessió de Pere Aragonès com a president mereix aquests i altres qualificatius. No entraré aquí en l’estil musical, ni en les sensibilitats pàtries ferides. No hi trobaran res, excepte una ràpida constatació de la ximpleria que ens envaeix des de fa un temps. Li ofereixo, lector, els meus tres arguments del perquè:

1) Per la semàntica (en particular). Millor espigadores que segadores, la màquina.

2) Per la gramàtica (en general). Desdoblar els substantius perquè sí per, suposadament, donar visibilitat a les dones a través del llenguatge pot provocar l’efecte contrari: ridiculitzar-les a elles i al moviment feminista. De “los miembros” i “las miembras” d’Aído hem passat a discutir si s’inclou “ares” (ni pares ni mares) en la proposició de llei trans, i embolica la troca. Puc compartir la intenció però no el sentit. Hi ha molts usos en el lèxic que es poden canviar si es considera necessari. Una altra cosa és la gramàtica. Deixem-la en pau. Ningú no es pot inventar una gramàtica, ni tan sols una acadèmia. Sembla que se’ns ha oblidat, a més, que les llengües romàniques com el català i el castellà sí que tenen gènere ja que així és com classifiquen els substantius.

3) Per l’arrogància. La de pensar que tunejant la gramàtica el missatge de la igualtat arriba més nítid a la societat. Hi ha altres maneres d’actuar contra el masclisme. Passa que, si se segueix per aquest absurd, arriba aquell dia en què el mestre convida els “nens” que surtin al pati si han acabat els deures i les nenes, que sí que els han completat, no s’aixequen. La versió de l’himne és un acte més d’aquesta comèdia.