Independentista i rondinaire

Set eren els nans de la Blancaneu i un va sortir rondinaire. El món li devia alguna cosa, com li passa a un arquetip emergent de l’independentisme: el processista rondinaire, a qui li ofereixes la mà, paraules afectuoses i ganes de tenir la festa en pau i va l’home –o la dona– i es fa l’ofès.

–Quines mesures efectives ha pres Pedro Sánchez per donar-me tot el que exigeixo ipso facto?

Cal comprendre el personatge i donar-li afecte tot i sabent que no vol afecte sinó confrontació perquè la seva idea és viure de la nostàlgia dels dies i les hores que havien de canviar-ho tot i no tornaran.

El nostre home –o dona– té interioritzat un clixé d’Espanya en el qual no hi pot haver res de bo. Allà no hi ha democràcia ni lleis justes, no existeixen les persones dialogants i la capital del mal no pot ser mai la ciutat que va acollir una manifestació independentista amb trenta mil persones a les quals ningú no va fer un menyspreu.

Que Espanya ofereixi concòrdia els intranquil·litza:

–Volem confirmar els nostres prejudicis i les nostres fòbies!

Tant se val que hagin deixat buida la seva cadira a la taula de diàleg un any i mig perquè, senzillament, no s’aclarien entre ells. Ponts? Som

Que Sánchez ofereixi concòrdia irrita: volem confirmar els nostres prejudicis!

aquí per dinamitar-los i acusar els nans restants de venuts, ingenus i traïdors perquè la Blancaneu i la madrastra són la mateixa cosa.

Per continuar fent bullir l’olla amb sopa de peix d’aquari, el rondinaire ho té fàcil: exigir, exigir i exigir. Que els trens de rodalies volin, que l’ONU s’adapti al seu “dret d’autodeterminació” i Madrid no ampliï el Prat per poder dir pels segles dels segles que aquests ganduls malbaraten els nostres impostos, més alts que en altres llocs perquè, encara que molts els fixem aquí –i espera–, tota la culpa és d’allà.

A l’independentista rondinaire les paraules del president Sánchez l’incomoden perquè evoquen l’esperit de la transició, generós i conciliador, quan han reiterat que va ser “un règim” i del terror, culminat per l’ofensa a la pàtria catalana dels Jocs Olímpics de Barcelona.

I cherchez l’argent! El processisme ha estat i és una excepcional via d’ingressos, càrrecs i gangues que permeten viure’n com no haurien somiat mai alguns i algunes. Tot era seu. Des dels carrers –falta gaire perquè deixin d’emprenyar a la Meridiana de Barcelona?– fins al monopoli de la democràcia, en nom de la qual preparen la dinamita.