LLUÍS PERMANYER

fan veure o, pitjor, els és exactament igual sempre que toquin poder.

Ara que parla de socis. Als últims plens i comissions hi ha hagut tibantors entre JxCat i ERC...

Nosaltres volem continuar treballant constructivament amb qui sigui; si és amb ERC, millor. Recordo que vam ser els únics que vam votar a favor d’Ernest Maragall com a alcalde, que, malgrat que va guanyar les eleccions, no va aconseguir més suports. A nosaltres ens agradaria que ERC fos més crítica amb el govern en comptes de deixar-se portar.

El soci preferent.

No és que sigui un soci preferent, és que és un soci acrític en moltes coses. De fet, discursivament de vegades sembla que s’entenen més comuns i Esquerra que comuns i els mateixos socialistes. A l’hora de la veritat està sent un soci molt acrític, i, francament, només cal sortir. Nosaltres que treballem al centre de Barcelona, precisament aquí, a Ciutat Vella, és on es nota molt més el que passa a la ciutat.

“JxCat no se situarà mai en el no a tot, ni en la complaença que poden tenir d’altres”

EL FUTUR “No es deixa una vicepresidència per no ser a Barcelona d’aquí dos anys”

Ser acrítics en aquest moment ens sembla sorprenent.

Potser ara que tornen a formar Govern les relacions milloraran.

No tenim mala relació, però intentem ser honestos en els plantejaments que portem a comissió. Ja érem socis; ho som des del 2012. Per tant, no sé si això hi influirà o no. Nosaltres sempre coincidirem en tot el que sigui bo per a la ciutat.

Per què va escollir Barcelona abans que ser vicepresidenta? No em vaig presentar a les eleccions al Parlament per ser vicepresidenta, sinó per representar la ciutat al Parlament com fan Anna Erra, alcaldessa de Vic, o Marta Madrenas, alcaldessa de Girona. No dic que no em fes il·lusió ser vicepresidenta, no dic que no ho hagi repensat i que no sigui una decisió difícil. Però al final m’ha pogut més la coherència. És el que hauria de regir els polítics, que hi som per servir. El més coherent era continuar a Barcelona. Però em va afalagar molt que pensessin en mi.

Així doncs, és un compromís de futur?

No es deixa la vicepresidència potencial de la Generalitat per no ser a Barcelona d’aquí dos anys. Necessitaré l’aval dels nostres afiliats, que al final són els que prenen la decisió. He fet una aposta per Barcelona 2023, i cada vegada que ho he dit se m’ha aixecat una cella de potser sí, potser no. Ara ha estat contundent la decisió.

Amb la volatilitat que hi ha... Precisament per això. És necessari tenir projectes a mitjà termini, ser pacients, estar presents i generar complicitat. Per això soc aquí avui, i amb més il·lusió que mai.

Va néixer com a Pilar Cuesta, i ara només els íntims la coneixen pel seu nom. Per a l’imaginari col·lectiu és Ana Belén des que tenia 13 anys. Avui la Pilar fa 70 anys, i Ana Belén mostra amb orgull aquesta xifra a la portada del seu compacte quàdruple d’èxits que han dominat la música popular i els karaokes durant dècades, amb missatges associats amb el progressisme, el feminisme o el mestissatge cultural.

La “filla de la portera amb una mare que sembla la duquessa d’Alba”, paraules que avui avergonyirien el presentador Bobby Deglané, fa sis dècades que és sobre els escenaris, des que va debutar a Vale todo, de Radio España (1961). Va aconseguir apartar-se a temps del camí dels nens prodigi, que tantes ales va cremar, i ha pogut construir sense traumes una carrera longeva.

Zampo y yo (1965), amb Fernando Rey, va ser la primera pel·lícula de la nena de Lavapiés, filla també d’un cuiner de l’hotel Palace de Madrid. No va ser un gran èxit, però li va donar un nom artístic i un mentor, Miguel Narros. El director teatral la va animar a formar-se com a actriu. “Va ser com si em donés un assot al cul i em digués: ‘Tu, nena prodigi, què cony t’has cregut?’”, ha recordat.

La primera vegada que Ana Belén va fer una gira tenia 16 anys, però estava en bones mans, ni més ni menys que les de Julieta Serrano i Berta Riaza. Des d’aleshores, ha fet teatre, cinema i música. Amb una figura espigada, ulls negres i unes faccions anguloses que destaquen un gran somriure, va fer compatible el glamur i militar al Partit Comunista. Va ser icona de la transició, musa de Jesús del Pozo (va morir el 2011) i una de les estrelles a qui més ha donat suport la moda espanyola. El seu estil sofisticat però gens ampul·lós ha inspirat diverses generacions de dones. De Delpozo era el fabulós vestit celeste amb què va recollir el Goya d’Honor el 2017.

Va ser la primera actriu del cinema espanyol a mostrar els pits nus, a El amor del capitán Brando (1974). Va fer la sèrie dramàtica Fortunata y Jacinta i cinc anys després va ser vedet a La corte del faraón. Abans de rodar La pasión turca i Libertarias ja encapçalava els rànquings de les belleses d’Espanya. Miguel Ángel Villena, a la biografia Desde mi libertad (2003), escrivia que la ministra de Cultura Carmen Alborch va re

Podria haver estat una nena prodigi fugaç, però es va saber formar per construir-se un futur artístic longeu