Saber guardar un secret

Fa uns mesos va arribar a Espanya a través d’Antena 3 i de la productora Freemantle la versió espanyola del programa Mask Singer: Adivina quién canta, que com el seu enunciat indica prova de vaticinar quins famosos s’amaguen rere unes treballades màscares i s’atreveixen a cantar, en un espai blanc d’entreteniment que al nostre país també va tenir una bona acollida. Dilluns va començar la segona temporada amb una desfilada de nous participants tunejats a qui l’espectador i els investigadors que són al plató –Los Javis, Paz Vega i José Mota– hauran de desemmascarar.

Malgrat l’elaboració d’unes treballades màscares i vestits, que van a càrrec de la dissenyadora Cristina Rodríguez, i del sentit de xou que envolta el producte, el gran repte del programa no és cap altre que saber-ho gestionar per mantenir en secret la identitat dels famosos, ja que si això es descobreix se’n va en orris tota la posada en escena i la temporada. És a dir, és una aposta molt arriscada, perquè com es comencin a fer espòilers dels emmascarats el programa deixa de tenir sentit.

És per això que hi ha uns codis de seguretat molt estrictes per evitar filtracions en un sector com el de la televisió en què precisament les xivatades estan a l’ordre del dia. Entenc que l’estratègia passa per aconseguir que siguin les mínimes persones de l’equip les que estiguin al cas de la identitat de les màscares, perquè com més gent sàpiga el secret, més bitllets perquè es produeixi un desenllaç fatal que acabi en una audiència sense al·licients. I això no és gens fàcil. Penso que tenir un secret, de la importància que sigui, ens empodera perquè ens fa diferents i especials respecte la resta: tenim una informació que ningú més no té. Però alhora és una arma de doble tall, perquè de vegades això no serveix de res si no ho pots compartir. I és que guardar un secret està molt lligat a la força de voluntat i, per què no dir-ho, a aquella ansietat estúpida de saber que tens una informació que et crema a les mans i que necessites compartir per gaudir de la sorprenent reacció dels altres.

Passa a la vida i, com no, en una televisió en què no tothom s’acosta al programa amb ànsies de joc i entreteniment. La paciència sembla una virtut cada vegada més en desús, i als investigadors sans que hi ha als sofàs de casa cal afegir-hi una nova raça de televidents, molt lligats a les xarxes socials, que són els rebentadors de continguts. Ho vam veure a la primera edició: el programa va donar unes quantes pistes fotogràfiques, les xarxes van fer la resta i es va arribar a la final amb gairebé totes les màscares revelades. I és que no tothom vol jugar. N’hi ha alguns que només volen fotre.