Els pètals arrissats

Ha estat tot el dia ennuvolat però no ha caigut ni una gota. He pogut fer la volteta però, per por de la pluja, m’he quedat curt. De manera que agafo l’Antologia general de la poesia catalana de Martí de Riquer, Josep M. Miquel i Vergés i Joan Teixidor disposat a llegir una mica. És un llibre del 1936, que va ser clau per fer balanç i endreçar la poesia catalana. Assegut al sofà m’agafa un mig atac de riure: de la mateixa manera que els adolescents del meu temps, quan es quedaven sols a casa, remenaven llibres i revistes, buscant escenes porques, ara em dedico a buscar descripcions d’arbres i de plantes de poetes que en saben, per veure si n’aprenc.

El cel dels glans corcats. El primer és un poema de Josep Carner, de La primavera al poblet (1935), “Acàcies, pomeres, van perdent...”. Descriu la sensació que tenim aquests dies provocada per les flors que de seguida es passen. Tant esperar per veure els cirerers, les pomeres, els soguers florits. I després duren un moment. Com la flor de les pomeres i de les acàcies, de l’arbre prestigiós, productiu, i de l’arbre de jardí, estèril, la vida humana també fa via de passar avall. Només la decepció queda satisfeta. Aleshores ve el final fabulós: les cardines i les merles que no van arribar a néixer, perquè el vent o les milanes en van esbarriar els nius i van trencar els ous, viuran una vida plena després de la resurrecció. I “els pobres glans corcats / es tornaran, més belles que les del món, alzines”. Quants cops trobes l’aglà amb un foradet, l’obres i a dins està excavat de porqueria de la cuca que hi fa la creixença (és el mateix cuc de les castanyes, Curculio elephas). Doncs bé: aquesta

Ara em dedico a buscar descripcions d’arbres i de plantes de poetes que en saben, per veure si n’aprenc