La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dolç cigne de joventut
El públic del Liceu vibra amb ‘El llac dels cignes’ en l’emotiva versió de John Cranko, servida per un Ballet Nacional Txec amb possibles
Maricel Chavarría
Més d’una llàgrima va caure ahir al Liceu en aquest emotiu final del Llac dels cignes en què la música de Txaikovski personifica la desesperació dels enamorats, a qui el bruixot manté separats amb el seu encanteri. El cigne s’esllangueix i el príncep Siegfried intenta reviure’l, fins que el mateix anhel el consumeix. Déu, quin turment.
No és cap espòiler. El llac acaba malament, com tota història d’amor en mans de Piotr Ilitx Txaikovski, a qui l’homosexualitat no declarada li va suposar una tragèdia en la societat vuitcentista de Sant Petersburg. Sobretot en aquesta inspirada partitura... “Amb aquest finale, el món es podria acabar i tots moriríem d’èxtasi”, deia un espectador a la sortida. Un finale en què té molt a veure la bellíssima versió del mític John Cranko que es posa en escena aquesta setmana.
La Simfònica del Liceu va donar vida amb dignitat a aquesta excelsa música que a molta gent se’ns va quedar incrustada a l’ànima en la infantesa. I l’afició al ballet l’hi va agrair infinitament, ja que gaudirne amb música en directe s’ha anat convertint en una raresa en una ciutat com Barcelona. I cal dir que el mestre txec Václav Zahradník va portar l’orquestra amb hàbil sensibilitat pels meandres rítmics i en cada adagio que precisa el ball.
La primera solista del Ballet Nacional Txec, la moldava Alina Nanu, va començar un xic mancada d’esperit en el paper d’Odette. L’elegant eloqüència del seu port de bras, característic del cigne, es veia deslluïda per un ball de vol baix, massa ancorat a terra. La companyia deixava veure la preparació de les pirouettes, cosa més pròpia d’un assaig general que no pas d’una première. Tot i això, Nanu va anar guanyant com a Odile, el cigne pervers que suplanta la innocent enamorada. I al darrer acte ja tenia el públic als peus. El príncep, Patrik Holecek, natural de Praga, va ser excel·lent com a parella més que com a solista: massa contingut. I és que la contenció va ser la tònica general en aquest Llac, fins i tot en l’esbojarrat bruixot, Marek Svobodnik. Potser era el segell de la casa, però en alguns moments semblava que el que brillaria més seria la corona de la reina.
Amb tot, el Ballet Nacional Txec va defensar la peça amb els vímets que té: un cos de ball disciplinat que respon al que reconeixem de bon grat com una herència de l’anomenat Est europeu. Per molt centreeuropea que sigui la República Txeca, és difícil ignorar el passat quan es tracta de ballet clàssic, la nineta dels ulls del poder soviètic.
El públic, en fi, va gaudir força –cinc minuts d’aplaudiments– amb un Llac en versió canònica que dista molt de l’estil afilat i vibrant que es porta al segle XXI entre les grans companyies. Només cal veure els incomptables fouetté servits amb calma per la protagonista... Tot i això, sí que va acabar sorgint el nervi i el souplesse en les danses tradicionals eslaves (no pas a les jotes), cosa que indica que ho porten dins. Van ser els nervis de l’estrena o el fet que sigui el primer cop que ballen davant de públic en tota la pandèmia. D’una aturada així els cossos se’n ressenten. Sigui com sigui, exalteuvos. Sou al Liceu, i aquest és the place to be. L’enhorabona.
Aplaudiments durant cinc minuts per a una actuació continguda que al final emocionava fins a la llàgrima