La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pedro, tenim un problema
Un problema personal, vull dir, perquè els altres són problemes del país. És un problema que surt cada vegada que el president del Govern central adopta una decisió: hi ha una tendència cada dia més generalitzada a entendre-la exclusivament en clau de la seva permanència al poder. Aquesta tendència s’observa cada dimecres en les paraules de Pablo Casado en les sessions de control, encara que no siguin gaire creïbles. Es percep en multitud d’anàlisis periodístiques, certament parcials, que, a còpia de repetir-se com les mentides, acaben fent-se veritat i creant un perillós estat d’opinió. I, per acabar-ho d’adobar, l’acaba d’alimentar ni més ni menys que el Tribunal Suprem, que al seu informe sobre els indults apunta que alguns dels beneficiats “són líders dels partits que, ara com ara, garanteixen l’estabilitat del Govern” espanyol. És a dir, que el senyor Sánchez estaria disposat a concedir-los sense raons jurídiques, però amb la intenció de garantir la seva presidència.
Com s’ha guanyat aquesta imatge d’obsessió pel poder? Ell mateix la va alimentar en la seva èpica lluita per la secretaria general del PSOE. La va fer créixer amb la filosofia del seu Manual de resistencia .Ila va consolidar amb els pactes de govern. Si va pactar amb Podem després de negarho de manera contundent ha estat per governar sense importar el preu. Si va pactar amb Esquerra ha estat per aconseguir la comoditat que la correcció política anomena estabilitat. Si no va rebutjar acords amb Bildu que van escandalitzar els mateixos socialistes ha estat per mantenir una “majoria de legislatura”. I tot això va anar creant una línia de pensament d’home que, per la precarietat de la base parlamentària pròpia, desafia el món amb la seva capacitat de resistència.
Per ser justos, diguem que l’ambició de permanència no és una exclusiva de Pedro Sánchez, faltaria més. Tot governant vol batre rècords de durada. Adolfo Suárez va inventar el mite dels 107 anys d’UCD perquè no se’l veiés com un president provisional, i crec que s’ho va acabar creient. Álvarez Cascos li va preguntar a Aznar al seu primer Consell de Ministres quina era la prioritat del seu govern i va respondre amb una sola paraula: “Durar”. I els que van sostenir o sostenen Sánchez, des de Pablo Iglesias fins a Carmen Calvo, es diverteixen dient-li a l’oposició que esperin asseguts, que hi ha Govern per a estona.
I així es va crear aquesta realitat o aquesta caricatura sanchista. Conseqüències? Algunes són bones per a ell, en la mesura que frena ambicions de la dreta i fomenta adhesions dels seus socis. Però són nocives per a gairebé totes les altres coses. Crea desconfiança en les seves autèntiques intencions. Facilita el discurs opositor sobre la confusió d’interessos de la nació i interessos personals, encara que siguin legítims. Només li permet pactar, com està passant, amb la patronal, els sindicats i els qui no aspiren a ocupar la Moncloa. I, en el moment actual, desvirtua el sentit d’Estat que hi pugui haver en la molt sensible qüestió dels indults. És a dir, que aquest problema d’imatge de Sánchez ho condiciona tot. Suposo que els sismògrafs d’Iván Redondo ho deuen haver començat a detectar.