Ja no som Juana Rivas...

Fa cosa de tres estius, tots a Espanya érem Juana Rivas, elevada a mare coratge –fins i tot pel president Rajoy!– de la mateixa manera que aquest 2021 tots hem estat Rocío Carrasco, el fulletó de la qual es dona per acabat –un cop espremuda l’audiència–, en espera que Telecinco canviï de tema i ens refresqui l’estiu amb alguna parella esbojarrada que un dia s’estimen al Carib i l’endemà es treuen els ulls.

Un jutge de Granada ha ordenat la detenció i l’ingrés a la presó de Juana Rivas, condemnada en ferm a dos anys i mig per haver impedit als seus fills d’estar amb el pare. No sembla que els que van aclamar amb ardor la idea d’escapar-se, fer servir els fills i saltar-se la llei –de la Junta d’Andalusia o la Moncloa a les vociferants manifestacions– se’n recordin, del tema. Els incomoda.

Alguna cosa em diu que Juana Rivas deu pensar a la seva cel·la que en mala hora es va deixar portar per aquella unanimitat indestructible i acrítica. Avui està més sola que la una.

De Rocío Carrasco està tot dit,

Símbol feminista i aclamada el 2017, avui Rivas està més sola que la una

rendibilitzat i esgotat. La seva valentia ben remunerada havia de servir per combatre la violència de gènere, un gran drama que fa mal i ens concerneix a tots però del qual moltes actituds, declaracions i poltrones distancien.

Els feminismes –els seus càrrecs, associacions i portaveus mediàtics– han reflexionat sobre el divorci d’amplis sectors de la població que ni tan sols gosen dir en públic el que pensen?

Un cert feminisme espera una adhesió indestructible, suport sense fissures i apuntar-se a totes les causes que adoptin, encara que siguin tan dubtoses com les de Rivas o Rocío Carrasco. I si triem més bé les batalles en lloc de deixar-nos portar per la correcció més oportunista?

Observo una altra tendència perillosa: l’argot. Moltes feministes amb càrrec i estudis retorcen el llenguatge, li resten naturalitat i acaben avorrint les ovelles amb un discurs que evoca l’URSS o la Xina de Mao, on la retòrica econòmica anava per una banda i les penúries de la població per una altra. Les paraules deixen de dir coses, es tornen obtuses i semblen una muralla, i des de les seves torres llancen sermons als pobres mortals encara que ens tractin de patriarques.

A aquest ritme el feminisme es convertirà en establishment –si no ho és ja– i en una altra religió asfixiant, amb el corresponent ministeri de la veritat. I dels càrrecs.