Final de cicle?

Les eleccions europees del 2014 van permetre confirmar la sospita, àmpliament fundada, que les polítiques dutes a terme durant l’anterior crisi econòmica i els escàndols de corrupció havien erosionat fortament la reputació dels dos grans partits espanyols, PSOE i PP. L’aparició sorprenent de Podem, amb un 8 per cent del vot, indicava que alguna cosa s’estava movent. En les eleccions generals del desembre del 2015, Podem i les seves aliances van sumar el 21 per cent del vot i van estar a punt d’avançar el PSOE. A la dreta, Ciutadans va obtenir el 14 per cent. I després va aparèixer Vox.

La suma de PSOE i PP, que el 2008 havia assolit un màxim històric del 84 per cent del vot, va quedar reduïda a pràcticament la meitat, el 46 per cent, en les eleccions generals de l’abril del 2019.

Tot això va passar, a més, enmig d’una caiguda lliure dels indicadors de legitimitat del sistema polític: la confiança en els partits, la satisfacció amb la democràcia, el suport a la integració europea o la creença en la imparcialitat de la justícia van descendir a nivells que no s’havien vist mai en la democràcia espanyola.

Tanmateix, malgrat l’esquerda del sistema de partits i de l’enorme desgast de PP i PSOE, flota en l’ambient la idea que el cicle obert el 2014 s’aproxima al seu final i que ens encaminem a una restauració del bipartidisme imperfecte d’altres temps. Contribueix a aquesta idea la crisi de Podem i Ciutadans. Podem ha anat perdent suports des de la seva irrupció aclaparadora el desembre del 2015: ha passat del 21 per cent al 13 per cent en les últimes eleccions generals. El seu líder, Pablo Iglesias, després d’un pas fugaç pel Govern de coalició, ha abandonat la política. Per la seva banda, Ciutadans ha patit un col·lapse molt ràpid: l’abril del 2019 va arribar al 15,9 per cent i sis mesos després va quedar reduït a menys de la meitat, el 6,8 per cent. En les recents eleccions madrilenyes ni tan sols va aconseguir representació parlamentària. Albert Rivera també ha desaparegut de la política espanyola.

Es podria pensar aleshores que davant el debilitament de les dues alternatives, Podem i Ciutadans, l’espai que deixen aquests partits serà ocupat, tard o d’hora, per PSOE i PP. Quan això s’esdevingui, s’haurà tancat definitivament el cicle d’inestabilitat i fragmentació que es va inaugurar el 2014 i estarem, novament, en la normalitat de sempre.

No obstant això, hi ha motius per ser escèptic. És veritat, d’una banda, que s’observa una recuperació d’alguns dels indicadors generals de legitimitat. Per exemple, des del 2014 fins al present, la satisfacció amb la democràcia ha augmentat, encara que és lluny dels nivells anteriors al 2008. També ha crescut, després d’una davallada sense precedents, el suport a la Unió Europea i les seves institucions, reprenent una llarga tradició espanyola d’europeisme. Amb tot, la confiança en els partits polítics continua estant per terra, amb valors al voltant del 10 per cent (s’assembla a França i a Grècia; a Itàlia i Portugal els nivells són baixos, però no tant). Una democràcia representativa no pot funcionar si els ciutadans retiren la confiança als principals agents d’intermediació d’interessos, els partits.

Amb una desconfiança cap als partits tan àmplia, és difícil pensar que PSOE i PP tornin a ser les opcions majoritàries dels espanyols, per molt que Ciutadans pràcticament ja no compti i que Podem estigui quedant reduït al paper que exercia Esquerra Unida abans de la crisi.

En l’espai de la dreta, cal veure el recorregut que podrà tenir Vox. Hi ha signes inquietants que una part important de la ciutadania està virant cap a posicions cada cop més dretanes, en el pla polític i també en el cultural. Així s’aprecia en el ressorgiment d’un espanyolisme excloent, en l’extensió de la xenofòbia i del negacionisme climàtic i, més en general, en les posicions cada vegada més reaccionàries que adopten molts (especialment els de la generació de la transició) en les guerres culturals del nostre temps. Serà difícil que el Partit Popular pugui apropiar-se d’aquest esperit (encara que Isabel Díaz Ayuso ho hagi aconseguit a la Comunitat de Madrid). Si Vox es manté amb suports d’entre el 10 i el 20 per cent, la reunificació de la dreta no es completarà.

A l’esquerra la situació encara és més complicada. El PSOE és la tercera força política en els parlaments autonòmics de Galícia, Madrid i el País Basc. Per bé que no té un competidor seriós a escala nacional, a cada territori sorgeixen forces regionals (ja sigui Més Madrid, el Bloc Nacionalista Gallec o Bildu) que frenen la recuperació dels socialistes. Per dirho breument, és com si la decepció que ha provocat Podem en molts ciutadans d’esquerres portés a confiar en forces d’esquerra d’implantació local. No sabem encara si aquestes forces locals acabaran confederant-se o no en un projecte més ampli, o si definitivament sorgirà un partit de nova esquerra ecologista semblant als de l’Europa del nord com sembla que ambicionen Més País i Íñigo Errejón. En tot cas, passi el que passi, sembla difícil que el PSOE pugui recuperar percentatges de suport per sobre del 35 per cent, com en els vells temps.

Si no es produeix el retorn del bipartidisme, si continua la fragmentació, tornaran els partidaris de la gran coalició PSOE-PP com la solució menys dolenta a la inestabilitat política. Per a les elits madrilenyes és una opció temptadora. Consideren que es tracta de la fórmula perfecta per reconstruir els consensos del 78 i posar límit a les pressions dels nacionalismes no espanyols. Una gran coalició, segons aquest plantejament, podria abordar les grans “qüestions d’Estat” i dur a terme un programa de reformes ambicioses.

Hi ha un petit detall, però, que les elits madrilenyes no solen tenir en compte. Una gran coalició és possible si els ciutadans confien en els partits polítics i el sistema té una legitimitat indiscutible. Quan regna la desconfiança més profunda, com passa a Espanya, una gran coalició no pot sinó percebre’s com un intent desesperat de supervivència política. Tots aquells que no donen suport amb el seu vot a PSOE i PP (més de la meitat de l’electorat) pensaran, no sense raó, que les elits del bipartidisme entren en un procés de col·lusió que els permeti esquivar el descrèdit en què estan immerses.

Si Vox es manté amb suports d’entre el 10% i el 20%, la reunificació de la dreta no es completarà

Passi el que passi a l’esquerra, sembla difícil que el PSOE recuperi suports per sobre del 35%

JOMA