Roselles roges i boges

Un nou dissabte. Temps de passeig. Pels camps. Verds de sembrats a finals de l’hivern. Grocs de colza quan treu el cap la primavera i ara vermells, ben vermells, de roselles. Gairebé és igual on ens hagin portat les passes o les cases rurals que ja comencen a estar plenes. Les roselles ens esperen obertes, dansant amb els seus tutús rojos al ritme del vent i sovint amb les espigues com a companyes de ball. Valsos de maig. Bona prova de la seva omnipresència és la quantitat de noms que existeixen per anomenar-la. Cada terra fa sa guerra o, en aquest cas, idea el seu propi mot per designar una flor amb rècord de variants dialectals. I alguns de ben curiosos. L’escriptor lleidatà Vidal Vidal em sorprenia fa pocs dies passejant pels secans del baix Sió. Fa temps va dedicar a aquesta prolífera variabilitat una de les milers columnes que ha escrit al diari El Segre. Li va quedar subratllada a la memòria en fosforescent groc aquesta: quiquiriquic, una clara referència al cant del gall, la cresta del qual és tan vermella com la flor. En aquest sentit, també s’utilitza la variant quequerequec cap al Vendrell, gall o gallaret a la zona de Banyoles i Besalú o quiquericoc cap al Maresme. Una altra família, la que recorda els colors també vermellosos del puput, amb noms onomatopeics com pipiripip o peperepep. I així seguiríem fins al final de la columna perquè hi cabessin la quarantena de variants oficials que existeixen. Per cert, la més generalitzada, rosella, és un diminutiu de rosa. I convé recordar el seu nom científic, Papaver rhoeas, una barreja de llatí i grec amb un rhoeas que significa ‘vermell’.

Sens dubte, aquest vermell intens i delicat alhora crida l’atenció dels nostres ulls i de sensibilitats com la dels pintors impressionistes que van esquitxar alguns dels seus quadres amb pinzellades de roselles. El cas més significatiu és el del llenç de Claude Monet que s’exposa al museu Orsay de París. També ha inspirat poetes, com Jacint Verdeguer, que li va dedicar una cançó que s’acaba així: “la flor de la rosella sempre serà la flor de Catalunya”. De Catalunya i gairebé d’arreu. Però, sobretot, de la primavera. Quan floreixen, anuncien el bon temps. I enguany, més que mai, la seva presència adquireix un to molt més simbòlic. Ens acompanya en el renaixement d’una societat que ha hivernat durant un any i que té ganes de viure,

Quan floreixen, anuncien el bon temps; i enguany ens acompanyen en el renaixement d’una societat que ha hivernat i ara té ganes de viure

de dansar com fa la rosella sense complexos, deixant-se anar, gaudint del carpe diem. Potser sí que ens esperen uns nous anys 20 bojos, rojos. De moment, la situació actual promet amb una cultura que sembla que ha tornat, amb uns festivals d’estiu que no han escatimat recursos, exposicions als museus, cartelleres de cinema molt més renovades, estrenes constants als teatres, aforaments ampliats, tests d’antígens pràcticament normalitzats… Fins i tot hi ha nova consellera de cultura (esperem que aquest cop duri més que una efímera rosella) que ha estat força ben rebuda per un sector molt tocat per la pandèmia i que convé cuidar i incentivar perquè tiri endavant. Sense cultura se’ns faria molt més difícil la remuntada. Cal cultivar els camps, però també les ànimes.