La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Sorolla més ben vist
La casa museu del pintor valencià acull una mostra de Lluís Casals amb 46 fotos del mateix habitatge, contemplat amb una mirada poètica
Té sentit exposar fotos d’una casa museu dins de la mateixa casa museu? Ens podem dirigir escèptics a l’exposició de 46 imatges que el fotògraf especialitzat en arquitectura Lluís Casals (Barcelona, 1954-2021) hi va deixar a punt, dies abans de morir, el 16 de febrer passat, sense arribarla a veure muntada, per a la inauguració, l’1 de març. Per cert, aquell dia es va inaugurar al Prado la mostra de les poesies mitològiques de Ticià, que va eclipsar la de Casals. Però aquesta última continuarà oberta fins al 20 de juny. I sí, té molt sentit anar-la a veure.
Amb una altíssima resolució, una cuidada lluminositat, uns tons de color afinats i una qualitat extraordinària en la impressió sobre el millor suport possible (paper baritat), les fotografies de Casals semblen pintades més que captades. Així doncs, no és només que harmonitzin o casin perfectament amb els quadres que retraten, sinó que gairebé s’hi confonen.
Les preses ens mostren algunes de les teles de Sorolla amb les escultures i elements decoratius situats on l’artista i la seva família els van col·locar, als espais de treball, les sales i les estances del seu habitatge del barri madrileny de Chamberí. Casals reuneix obres i objectes des de perspectives sempre interessants i sovint impensades per l’espectador, malgrat que tot estigui a la vista. Les instantànies mostren el mobiliari i les catifes que ens envolten, les finestres i les portes, els canviants àmbits de l’interior i els racons plàcids de l’exterior: llocs i angles en què potser un ni s’ha fixat o de què no s’ha arribat a adonar. I, esclar, els exuberants jardins que sempre sorprenen el visitant per molt que ja hi hagi anat mil vegades.
Amb una llum càlida i poderosa, totes les fotos ens recorden la importància primordial de la mirada. Constaten que l’art i la bellesa no són un fet, sinó una apreciació fruit de la contemplació i la sensibilitat. Estem davant el que el comissari de l’exposició i director del museu, Enrique Varela, descriu com “un recorregut poètic” a base d’imatges “plenes d’intel·ligència i delicadesa”.
La mostra es reparteix en cinc espais corresponents a d’altres tants temes. La casa té ànima dona compte de l’“univers personal” del pintor, dels aspectes de la intimitat familiar i de l’organització dels espais per a l’art i per a la vida quotidiana. Després, a Els objectes hi veiem òbviament coses diverses, però sobretot els pinzells, les paletes i els pots que Sorolla va utilitzar a l’hora de pintar, és a dir, les empremtes materials de la seva existència i la seva obra.
La llum ret honors al tacte que Sorolla sempre havia tingut a l’hora de capturar els efectes del sol al mar i la sorra, a la terra i l’aire, a la pell, els cabells i la roba..., però també a les parets, els terres i els finestrals de casa seva. Els personatges es dedica a la “multitud” de figures humanes “reals, històriques, mitològiques i imaginades” que poblen el museu, “cadascuna immersa en la seva feina”, diu el comissari.
Els jardins són el principi i el final de tot, més enllà que serveixin d’entrada i sortida del públic. Les fotos que Casals hi va fer es concentren en una cinquena i última secció no en va anomenada El paradís i la mort. Perquè va ser allà on l’artista, la seva dona, Clotilde, i els seus tres fills van passar alguns dels moments més feliços, però també on el 1920 ell “va morir per a la pintura” després de tenir una hemiplegia que li va impedir continuar treballant.
És la Poètica d’una casa des del punt de vista d’un enamorat dels quadres de Sorolla i de la casa on en va pintar molts. Una casa amb “una ànima, una atmosfera i una màgia” per les quals Casals es va sentir atrapat, tal com expressa en una exposició que reforça aquest magnetisme per a qualsevol que hi passi a veure l’un i l’altre: la casa, els quadres i les fotos; tot això, art.
Les fotos recorden la importància de la mirada; subratllen que l’art no és un fet, sinó una percepció