La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La identitat és una al·lucinació”
Agustín Fernández Mallo publica un assaig sobre la disfressa a l’era del ‘big data’
Que un assaig sobre la identitat a l’era del big data escrit per un autor que no fa concessions a la comercialitat i de potent densitat filosòfica, encara que farcit de gestos de complicitat a la cultura pop, ja vagi per la segona edició, poc després d’haver-se posat a la venda, sembla ciènciaficció, però això és el que passa amb La mirada imposible (Wunderkammer), l’últim d’Agustín Fernández Mallo (A Coruña, 1967), autor de la cèlebre trilogia Nocilla i practicant de tots els gèneres literaris, incloent-hi les performances musicals.
L’autor ara es planteja una pregunta de pes, com ara què és la identitat. “Al meu parer, la identitat no existeix com una cosa que construeixes tu, és un deliri de l’ego, una ficció autoconsoladora. La identitat és creada pels altres, no per tu mateix. En una gran ciutat passa exactament igual que en un llogarret: te l’assignen els altres, poca importància té allò que tu creguis”.
L’innovador és que, al món del big data, “circulen milers de fragments de tu mateix, la teva identitat està formada per la suma d’aquestes dades virtuals sobre tu, però tu ni tan sols les pots veure: la dada que vas donar a un banc, a un amic... Això és el que som. Abans Déu o l’Estat ho centralitzaven, et definien, avui no ho fa ningú. És una idea colpidora: estem sols”. També “les identitats col·lectives són una altra al·lucinació”.
Però “volem ser un i l’altre alhora, viure diverses vides” i ens disfressem. Defensa que, si fóssim animals, viuríem tots al tròpic perquè “som éssers tropicals, el nostre espai natural és aquell en què no necessitaríem roba i podríem viure despullats. Totes les altres coses són posarnos
“Si fóssim animals, viuríem tots al tròpic, l’únic lloc on podríem estar despullats”
una disfressa per actuar. Ens disfressem d’ós per caminar a la neu, per exemple. Som éssers que simulen, adaptatius. També simulem a les xarxes socials, a la feina, en família”.
El concepte de cinquena paret és una altra clau. “És la que s’imagina un pres per no tornarse boig a la cel·la –explica–, com també ens la imaginem nosaltres. Són perspectives que no existeixen però que necessitem. Aquesta dimensió que va més enllà de la mirada”.