La ‘Realpolitik’ del president

Juan Bautista Martínez

Joan Laporta va complir amb el que se li demanava. Des que va accedir al càrrec tenia pendent una compareixença davant els mitjans i va decidir que havia arribat el moment. El soroll i els interrogants al voltant del seu procés de remodelació del club estaven engegantint i el president va sortir a la palestra per donar la cara. Es va sotmetre a una bateria de preguntes que va tocar gairebé tots els afers d’actualitat i va marcar una clara distinció en aquest sentit amb el que passa al Reial Madrid, on Florentino Pérez només sol parlar quan se sent a gust amb l’interlocutor. Com és costum en un notable orador com Laporta, es va comportar amb habilitat. Disposava d’una tirallonga de targetes imaginàries en què podia llegir només fins a cert punt i des d’aquestes limitacions va anar trampejant les qüestions per tornar a fixar el rumb del club. Va transmetre i va demanar calma. Va ser un Laporta que va utilitzar la Realpolitik més que la grandiloqüència, que sense renunciar als seus principis i als seus somnis va apuntar que les decisions que es prendran s’han d’emmarcar en l’actual situació d’un club molt debilitat econòmicament. Es va mostrar implacable amb els que pensin que el Barça pot viure anys de transició, va anticipar peticions de responsabilitat per a la junta anterior pel desgavell en els comptes i es va mostrar pragmàtic en moltes qüestions. Optimista però sense posar la mà al foc per la renovació de Messi. Clar amb Xavi Hernández. Guadianesc amb Koeman. Sí, però no. No, però sí. Ni sí ni no sinó tot el contrari. Això sí, va instar el personal a estar atent a les novetats de la setmana que ve. Laporta va sortir a explicar-se per provar d’ajustar els ritmes de l’entorn amb els de l’entitat, per delimitar que el club no pot anar a l’esprint, sinó “piano, piano”. No va prometre el que no podia prometre i va posar el fre quan ho va considerar oportú.

Més que un Laporta a tomba oberta, habitual a la seva primera etapa al Barça, va ser un president menys de rauxa i més de seny. En termes futbolístics, si al dirigent li agradava exercir de davanter quan jugava partidets, ahir es va moure com un pivot. Va procurar no perdre la posició, no va arriscar més del compte i es va mantenir ferm amb la UEFA per la Superlliga. Segur que es van trobar a faltar respostes més clares. Però aquest Barça es cuina a poc a poc perquè no té prou combustible per fer-ho d’una altra manera.

“No demanarem perdó a la UEFA per pensar. Si ens sancionen no ens quedarem aturats. Si és necessari, anirem al TAS”