La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La meva mare, malalta mental, em va maltractar, i la música em va curar”
Com era la seva mare? La meva mare era una criatura fascinant: intel·ligent, brillant, que jo adorava... I una malalta mental que em maltractava. Vostè se n’adonava? Jo no ho sabia. Ningú no ho va saber durant anys. Ho vam descobrir quan jo ja era gran i ja estava seriosament trastornat per ella.
Com el maltractava?
El meu primer record de la mare era la seva dolçor inventant contes meravellosos. L’escoltava embadalit i em sentia estimat.
I...?
I de sobte es tornava freda com el gel i m’allunyava d’ella amb una veu glaçada que em maleïa. Jo tenia sis, set, vuit anys i no entenia res.
El pare no el va ajudar?
Estava terroritzat com jo. I va patir un col·lapse cardíac. No volíem veure el que passava i ho patíem negant-ho.
Per què ningú no percebia la seva bogeria? Perquè la mare patia un trastorn narcisista de personalitat i veia els altres, i el seu fill, com personatges d’una comèdia, no com éssers reals, ni era conscient del mal que feia.
I a vostè ningú no el va ajudar?
Ningú no veia que necessitava ajuda. Jo em refugiava en la música. Fugia amb la meva bicicleta als turons i escoltava les meves cançons una vegada i una altra al meu cap com si les sentís.
Quina música?
Kafka a La metamorfosi, quan ja es veu convertit en panerola, escolta la seva germana tocant el violí i plora en pensar que ell no pot ser un insecte deforme si és capaç d’emocionar-se. Jo era aquell insecte.
Per què?
Perquè quan l’ésser de qui depens i a qui més estimes en aquest món et rebutja i et tortura, et sents com una panerola, i em feia vergonya que ningú no se n’adonés.
Quina música li servia de refugi?
Rock satànic, algunes cançons de Bowie, una mica de Pink Floyd, música clàssica tràgica, trista, violenta... I Xostakóvitx.
L’estridència el consolava?
Era la meva petita catarsi als 14 anys. Els neurocientífics expliquen que quan presenciem tragèdies alienes alliberem endorfines; per això ens sentim alleujats...
Amb melodies també?
Que il·luminen els teus racons més foscos i terribles, però d’una manera controlada i continguda;