La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’art de saber expressar-se
‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’, una de les sorpreses del 2021
Al gener arribava a Netflix una sèrie documental anomenada Supongamos que Nueva York es una ciudad, firmada per Martin Scorsese. Era com un podcast en format televisiu: set episodis de 30 minuts on una dona d’aspecte característic (camisa blanca, americana fosca, ulleres de pasta i cabells inconfusibles) opinava de tot i més. Amics darrere de les càmeres, Scorsese s’hi feia un tip de riure acompanyant l’autora pels carrers d’un Manhattan cada cop més impersonal, on els taxistes condueixen pitjor (i ella ho sap molt bé, ja que havia estat taxista), on els individus no miren ni per on caminen (atabalats amb el mòbil) i on els gratacels cada cop tenen menys elegància (com una còpia de Dubai, que critica Lebowitz). Era un format íntim i que al mateix temps traslladava l’espectador a la ciutat més cinematogràfica del món en un moment en el qual l’audiència no podia viatjar. I així es va gestar un fenomen televisiu imprevist. Perquè qui podia preveure que la producció de moda de la plataforma de consum ràpid seria una queixa ben muntada d’una intel·lectual jueva i feminista de la vella escola?
De la sèrie se n’extreuen detalls de la vida privada de Lebowitz: “Els pares no em van ensenyar res que no tingués a veure amb ser una muller. No era una meravella, ser una nena als anys cinquanata. L’avantatge és que no et paraven gaire atenció”. També dels ambients culturals i socials on es movia des de l’amistat amb Charles Mingus als coneguts esquitxats per les primeres denúncies del #MeToo: “Conec totes les persones que van arrestar”. I de la visió que té de Nova York i que sovint es pot traslladar a d’altres grans ciutats: “T’has d’oposar al que promouen molts dels que dirigeixen Nova York perquè primer s’ha d’entendre per quin motiu les promouen. Sempre diuen que són diners per a la ciutat. Diners per a la ciutat? Per a qui? No són per a mi, ni per a tu”.
Lebowitz hi combina l’esnobisme conscient amb la modèstia de qui parla a títol personal, sense pretendre marcar el zeitgeist. Però posa sobre la taula un talent, el d’expressar-se i argumentar el punt de vista. També hi deixa caure veritats: per contemplar el món com ella cal temps i calen calés, i hi ajuda no tenir fills, dedicar-se a la lectura, passar de les pantalles i ser convidada a moltes festes.