La Vanguardia (Català-1ª edició)
Macron comença un periple per França per frenar la pressió de Le Pen
El president es mobilitza davant les regionals d’aquest mes i ja pensa en el 2022
Emmanuel Macron vol fer-se estimar –o almenys intentar-ho– i per a això res millor que recórrer el país, parlar amb els polítics locals i escoltar la gent del carrer. L’excusa és el final de les restriccions per la covid i el rellançament de l’economia. En realitat, encara que l’Elisi no ho admeti, el president està de campanya encoberta. A finals de mes hi ha comicis regionals i departamentals, i la primavera del 2022 torna a dirimir-se a les urnes la direcció de l’Estat.
El periple –amb pauses a París– durarà un mes. Aquest “tour de France”, com el qualifiquen els mitjans, va començar ahir en un poble medieval de targeta postal, Saint-Cirq-Lapopie, de poc més de dos-cents habitants, al departament de l’Òlt, a prop de Cahors. Pura França interior rural.
Els estrategs de Macron són conscients que el seu cap necessita reconstruir el vincle amb els votants decebuts. Han estat anys de tensions, algunes de violentes, i d’una crisi sanitària brutal.
Les regionals i departamentals es presenten molt difícils per al partit creat pel president, La República en Marxa (LREM), que no ha aconseguit mai assentar-se al territori. Ho van mostrar les eleccions municipals de l’any passat. Saint-Cirq-Lapopie té un alcalde de LREM, un fet que és infreqüent.
No és la primera vegada que Macron emprèn una gira per seduir la ciutadania. Ho va fer durant la revolta dels armilles grogues, el 2019, amb un debat nacional molt ampli en què va mostrar la seva habilitat dialèctica i la seva preparació. Algunes trobades es van prolongar durant llargues hores, sense filtre en les preguntes. Pocs líders són capaços d’aguantar tals maratons i de sortir-se’n, de la prova.
El problema de Macron és l’empatia. Encara és percebut per molts francesos com un personatge de l’elit tecnocràtica global. El seu passat de banquer d’inversions en Rothschild el persegueix. Per això intenta mostrar-se com un francès del carrer i pròxim a la França autèntica. En una entrevista recent amb la revista Zadig, Macron va recordar que va passar tots els estius de la seva infantesa a casa de la seva àvia en un poble del Pirineu i que mentre estudiava en un institut a París, sent adolescent, vivia en unes golfes sense bany.
Els sondejos indiquen que Macron manté bastant bé la base del seu electorat. El problema és que necessita molts altres electors que el 2017 li van prestar el vot, perquè l’alternativa era la ultradretana Marine Le Pen, i que l’any que ve podrien abstenir-se, decebuts per l’acció de govern, algunes actituds del president i l’estat general del país.
El repte de Macron és llançar un missatge coherent, trobar un relat nacional unificador quan el país està molt fragmentat. Els experts parlen de “societat arxipèlag”, amb múltiples fractures de caràcter social, generacional i geogràfic, per no parlar del món a part que forma la comunitat musulmana radical, en la qual hi ha immigrants però també molts amb passaport francès i dret de vot.
L’escenari d’un nou enfrontament Macron-Le Pen és el més probable. En les regionals, el partit ultradretà Reagrupament Nacional (RN, ex-Front Nacional) té possibilitats reals d’imposar-se a Provença-Alps-Costa Blava. El candidat Thierry Mariani, que va ser ministre de Nicolas Sarkozy, és un exemple de la creixent porositat entre la dreta i l’extrema dreta. Mariani és un trànsfuga d’Els Republicans (LR) que es va passar a l’RN i representa avui aquest partit al Parlament Europeu.
Votar l’extrema dreta no és el tabú que era fa uns anys. Le Pen té un electorat fidel que inclou molta gent modesta en barris populars i regions empobrides per la desindustrialització. Abans votaven l’esquerra. Ara molts ho fan per l’RN.
Per a Le Pen serà el tercer intent. Ha quedat força oblidat el seu resultat electoral el 2017 i la seva pèssima actuació en el debat cara a cara amb Macron, en què no va estar a l’altura. La sensació creix que un triomf de l’extrema dreta no és ja descartable. L’editorial del setmanari L’Obs deia que Le Pen podria ser “a les portes del poder”. Comparava la situació amb el 1981, quan l’esquerra, amb el socialista François Mitterrand i els comunistes, va guanyar. Va ser un triomf històric de “la força tranquil·la”, com proclamava la propaganda. Paradoxalment podria ser ara una extrema dreta francesa normalitzada, sense les arestes neofeixistes d’altres temps, la força tranquil·la que sacsegés el tauler d’Europa.
La gira comença en un poble de postal, al país profund, amb què el cap de l’Estat necessita reconciliar-se
Le Pen ja no és el tabú que era i es beneficia de la creixent porositat entre dreta i ultradreta