Taules petitòries

El PP ha instal·lat la primera taula per a la recollida de firmes contra la concessió d’indults, a les portes de la seva seu. Les taules petitòries recorden una Espanya anyenca i rància. Les fotografies que arriben a la redacció de la gent firmant a Madrid semblen sortides d’una pel·lícula de Cine de barrio. Recorden Las chicas de la Cruz Roja? Allà hi havia davant les taules Concha Velasco, Mabel Karr, Katia Loritz i Luz Márquez. Anaven a la recerca d’una moneda i no d’una firma, però pel que fa al cas és el mateix. Els populars podien haver demanat les signatures per Change.org, però amb les taules petitòries aspiraven a les portades de la premsa.

Són imatges semblants a les que vam veure fa quinze anys, també a Barcelona, amb Mariano Rajoy i la plana major del PP de l’època demanant suports contra l’Estatut aprovat al Parlament. Feia falta? No, perquè al Congrés, com va dir Alfonso Guerra, ja van passar el ribot per l’Estatut. Els populars van cometre l’error d’atiar l’anticatalanisme i tots vam poder veure escenes –fins i tot als informatius televisius– de dirigents

El PP ja va aconseguir quatre milions de firmes contra l’Estatut que ho van complicar tot

que demanaven als ciutadans que, sisplau, els donessin una firmeta contra els catalans, com va denunciar al seu dia Josep Antoni Duran Lleida en un article. Alguna responsabilitat ha de tenir el PP de tot el que va venir després, com va reconèixer anys més tard un dels seus dirigents catalans més significats.

Contra l’Estatut, el PP de Rajoy va aconseguir més de quatre milions de firmes, la qual cosa va donar ales a l’independentisme, que a Catalunya era testimonial. Ara els populars tornen a dur a terme una campanya contra un govern socialista i caldrà veure els efectes que acaba tenint l’invent.

Es pot estar a favor o en contra dels indults, però ni els dirigents populars ni els magistrats del Tribunal Suprem no poden qualificar-los de revisió de la sentència. Es tracta d’un dret de gràcia en mans del Consell de Ministres, que figura a l’article 62 de la Constitució. Certament es va equivocar Pedro Sánchez quan va utilitzar la concòrdia com l’adversativa de revenja en la seva defensa dels indults, però té tot el dret de concedir-los sense vincular-los al delicte, sinó a les persones i a les seves circumstàncies.

És possible que els indults no serveixin de gran cosa per resoldre el contenciós català, però alleujaran la situació dels presos, rebaixaran l’escuma independentista i tranquil·litzaran els socis europeus. Això ho sap Pablo Casado, però té pressa, encara que la precipitació sempre és mala consellera.