L’hora de les decisions

Avui se celebrarà al CCCB una jornada per pensar com la regió de Barcelona pot ser cada vegada més una metròpolis intel·ligent. És una trobada que s’integra en el procés que el Pla Estratègic Metropolità va posar en marxa fa més d’un any i forma part d’un exercici de planificació que té la pretensió de proposar una sèrie de “missions” per transformar la regió i activar les aliances necessàries per tal que la transformació sigui possible. Una d’aquestes transformacions hauria d’aconseguir que la regió on vivim més de cinc milions de persones sigui més pròspera i equitativa, i ho sigui gràcies a la cultura, la innovació i la recerca científica. Aquesta és la intel·ligència urbana del futur. És una aposta a mitjà termini que es vol dotar d’uns fonaments diguem-ne filosòfics –els de l’humanisme tecnològic– i que pretén sincronitzar la capital de Catalunya amb aquelles ciutats del món on la qualitat de vida es vol fer compatible amb el progrés que desitja tothom i la sostenibilitat que tots necessitem. La reinvenció de la marca Barcelona, que durant un quart de segle ha viscut de la ressaca del 92, exigeix trobar la fórmula que ho faci possible.

Buscar, concretar i implementar aquesta fórmula no era ni de bon tros la missió amb la qual Ada Colau va arribar inesperadament a l’alcaldia. La seva elecció, que s’explica en un moment molt concret i per una dinàmica que era alhora local i global, va respondre a la insatisfacció creixent d’una part no menor de la ciutadania per la resposta institucional que s’havia donat a la crisi econòmica i que tenia la seva concreció més sagnant en els desnonaments. Però per passar de la protesta a la política –de l’activisme a l’exercici de l’autoritat pública– necessitava un reconeixement i unes complicitats que l’alcaldessa no ha tingut prou o no ha pogut guanyar-se mai del tot. Precisament ara, tanmateix, té la possibilitat de liderar una sèrie d’accions que poden evidenciar la maduració del seu projecte i experimentar amb aquella fórmula. No depenen només de l’Ajuntament, però l’Ajuntament pot decantar-les o encaminar-les en una determinada direcció. Totes tenen a veure amb la possibilitat de convertir la regió de Barcelona en una metròpolis intel·ligent.

Una d’aquestes accions està relacionada amb l’aeroport. És evident que el país necessita que el Josep Tarradellas es consolidi com un hub internacional, però l’Ajuntament i la Generalitat no es poden limitar a donar suport sense més a la proposta d’Aena, sinó que han de fer tots els possibles perquè l’ampliació respongui també a una idea de valor públic. Aquesta és la funció d’una política progressista. Una altra d’aquestes accions és el seguiment implicat de la Ciutadella del Coneixement, un nou pol de recerca que haurà de tenir prou magnetisme per retenir, captar i generar talent i innovació universitària. La darrera acció, finalment, és el paper que a partir d’ara pot exercir l’Ajuntament a l’hora de resoldre el culebrot de l’Hermitage.

Durant els darrers anys s’han anat acumulant una quantitat formidable d’equívocs sobre aquest projecte. Aquí mateix en parlava fa poques setmanes. I com ha passat amb tantes coses en aquest país, s’ha pensat més en la forma que no en el fons. Però haurà estat la resistència de l’Ajuntament a convertir aquell espai del port exclusivament en una franquícia regional allò que, després de tot, tal vegada permetrà que l’Hermitage esdevingui una peça més d’un projecte més potent. Perquè no és només que el Liceu pugui ampliar-se sense hipotecar-se i que el Gran Teatre pugui establir sinèrgies amb el Mariinski de Sant Petersburg. També és factible materialitzar el hub de reflexió urbana Urban Tech. No es tracta d’una alternativa, sinó d’una evolució que acabarà millor del que podia esperar-se: la decisió és impulsar la Bocana del Coneixement.

Una sèrie d’accions poden convertir la regió de Barcelona en una metròpolis intel·ligent