CRÍTICA DE TV

El 28 de març Telecinco va destapar la seva particular capsa de Pandora amb l’emissió dels primers dos capítols de la sèrie en què Rocío Carrasco explica en primera persona el seu testimoni vital per detallar el seu viacrucis amb la seva exparella, Antonio David, que acusa d’haver-li destrossat l’existència, a més d’arrabassar-li els fills. Un exercici de funambulisme extrem amb la productora de La Fábrica de la Tele tenint en compte que la cadena feia diversos anys que era als mateixos platós validant la versió de l’ex-guàrdia civil sense recórrer a la font de la filla de Rocío Jurado, malgrat que aquesta última havia estat treballant per a la mateixa cadena al programa Hable con ellas.

La veu de Carrasco, més enllà de l’expectació mediàtica generada pel seu testimoni i el també important efecte crida que el seu cas ha provocat perquè altres dones sentin que necessiten seguir els seus passos –una cosa que des d’aquí sempre hem posat en relleu i no hem negat mai– sembla que ha generat un curtcircuit a Telecinco amb una sèrie que, des de fora, dona la sensació que els està venint gran. I és que, després de l’emissió dels episodis, determinats espais de la cadena sembla que s’han apropiat de la lluita pels drets de les dones i el discurs contra la violència de gènere malgrat que el cas va ser desestimat en el seu moment per la justícia i les incògnites que genera un producte amb què no tothom s’identifica.

A la vexació a què s’està sotmetent l’audiència que no congenia amb el producte o part del relat de Carrasco s’hi afegeix ara la figura d’una censura al plató cap als col·laboradors que qüestionen el testimoni de la filla de Jurado, de manera que, en casos com el de Sálvame, amb Carlota Corredera de conductora, el seu paper s’ha posat en qüestió davant una moderació que ha mutat en aires dictatorials. Dilluns va fer fora del programa Antonio Montero després que aquest últim assegurés que la Rocío era mala mare. Un fet que resulta paradoxal tenint en compte que en aquest mateix plató s’ha qüestionat infinitat de vegades el paper de mare d’altres famoses –amb Isabel Pantoja com a exemple recent– o dels pares (com Jesulín de Ubrique) i no ha respirat ni una mosca.

La imposició d’una veu única en aquest fenomen és un error greu i un atemptat contra una llibertat d’expressió de què, per desgràcia, sempre ha fet gala aquest programa amb algunes intervencions aberrants. I, si tot forma part del xou, encara pitjor. Seria molt greu que els que donen lliçons de moralitat haguessin construït un espectacle del que denuncien com a intocable. Hipocresia en estat pur. I per fer el pallasso ja hi ha el circ, amb funcions molt més honestes.