La Vanguardia (Català-1ª edició)
El #MeToo passa comptes amb Picasso
Una acció al seu museu l’ataca per maltractador. Què fem amb ell?
Una petita acció, silenciosa, en un gran museu ha provocat un terratrèmol. L’acció: l’artista valenciana Maria Llopis i les seves alumnes de l’Escola Masana entren al Museu Picasso de Barcelona amb samarretes que denuncien que Picasso va ser un maltractador. Que va deixar destruïda la seu amant Dora Maar, que havia estat una gran fotògrafa fins que el va conèixer. Una de les samarretes va més lluny: “Picasso és Antonio David Flores”. Observen obres i s’hi fotografien amb les seves samarretes. I pengen el resultat a la xarxa. Les reaccions? Enceses, amenaces de mort incloses, però és a Llopis a qui li cancel·len el compte d’Instagram. “Les dones rebem una violència per ser, estar i assenyalar. Els haters d’internet em denuncien i em tanquen el compte a mi. Estem tan indefenses com fa cent anys”, assenyala la creadora.
La seva acció s’inscriu en el profund moviment de revisió del passat que viu el món occidental en múltiples àmbits: el gènere, el sexe i per descomptat l’esclavitud i el colonialisme sobre altres pobles, que ha portat la Tate Britain a col·locar llargs cartells explicatius en quadres avui feridors que ensenyen senyores envoltades d’esclaus amb collarets metàl·lics. Una revisió del passat que ha donat el #MeToo o el Black Lives Matter, i també l’anomenada cultura de la cancel·lació, que envia a l’ostracisme, cancel·la, celebritats protagonistes de comportaments considerats inadmissibles, com li ha passat a J.K. Rowling per les seves opinions sobre la qüestió trans. Llopis no demana de cancel·lar res. “Crec que cal ser més sincers, no amagar, no invisibilitzar que Picasso va ser un gran maltractador, cosa que no impedeix que fos un gran pintor de Màlaga i calb. Cancel·lar no ens ajuda, no serveix per a res, és censurar, tancar, no obre diàleg, portes. Però quan es donen dades sobre Picasso cal afegir-ne una més: era un maltractador. Les exposicions temporals haurien de donar cabuda a les dones de Picasso, majoritàriament artistes, no veure-les només com a muses. Dones a qui clavava unes pallisses que les deixava inconscients. Separo obra i artista, i no tinc res en contra de la seva obra, era un geni, però cal dir les coses, afrontarles amb valentia. Diuen que no es pot jutjar amb el mateix criteri altres temps, però si estem igual, només que avui no la deixaria inconscient davant el xofer!”. La historiadora Victoria Combalía, autora d’una biografia sobre Dora Maar, amb qui va tenir llargues converses, explica que sens dubte Picasso va ser un maltractador psicològic i al seu llibre n’hi ha mil exemples, però diu que de testimonis de violència física en tenen només un a través de Victor Brauner, que descriu Dora Maar amb un ull de vellut i ella diu que ha estat “per una baralla amb el seu pare... amb més de trenta anys. Podem inferir que li pegava, és plausible que li pegués, i a moltes altres de les seves dones”.
El director del museu Picasso, Emmanuel Guigon, assenyala so
Qui va salvar de l’extinció els cirerers florits al Japó va ser un anglès anomenat Collingwood Ingram. Va quedar fascinat quan va anar a aquell país i, tement que desapareguessin, en va recuperar 250 espècies. Naoko Abe recorda la seva història a El hombre que salvó los cerezos (Anagrama). Protegir la tradició anomenada sakura va ser la seva batalla particular, la d’un gran col·leccionista. / Núria Escur
DESCOBRIU DETALLS SOBRE INGRAM A
www.lavanguardia.com/cultura