La festa de l’arbre

Com altres festes de la primavera, el punt fort de les Enramades era portar la verdor del bosc a dins del poble, mitjançant les branques de vern, que s’estintolaven a les parets dels veïnats que successivament, al llarg de tota una setmana, celebraven cadascun la seva festa. Joaquim Ruyra va escriure un conte formidable sobre l’ambient de l’Enramada, a Blanes, on se celebrava molt. I jo, que duc de cap tornar a escriure els contes de Ruyra mantenint-ne l’argument però adaptant-los al meu món i al meu temps, amb un català d’ara, em vaig divertir molt fent-ne una versió protagonitzada per un adolescent dels anys setanta. Les festes de l’arbre han esdevingut residuals arreu del món. En una cultura cada cop més urbana, que viu els boscos, els camps i els parcs naturals com una extensió de la ciutat, amb uns pobles on cada cop hi ha menys gent que hagin estat pagesos i bosquerols, no té cap sentit simbòlic ni pràctic anar a tallar unes rames de vern jove i estintolar-les a les façanes de les cases, on, d’altra banda, cada cop viu menys gent: a mesura que han prosperat, els veïns han deixat les cases del poble i han marxat a viure a cases aparellades o en una torre d’una urbanització. Per altra banda, ara no tothom sap què és un vern. Abans hauria estat impensable que fos així, perquè qui més qui menys venia de pagès o havia treballat a bosc o, en les fàbriques primitives, havia manipulat matèries primeres properes i sabia distingir una fusta de l’altra. Però ara? A més, en aquest món massificat, si tothom hagués de tenir la seva branca a la porta, estarien tots els verns esquilats. Pobres verns: entre els que han tallat, els que es moren de la calor i la poca pluja, i els que s’assequen perquè han intubat els recs, n’hi ha quatre de mal comptats. Quin sentit tindria que la gent celebrés una cosa que ja no sent, la comunió amb la muntanya, que era la raó de ser de la vida dels besavis? De la festa primaveral n’ha quedat una closca buida que serveix per fer barrila, sortir a fer el volt, muntar sopars amb taules de cavallets i vendre metres de botifarra. En el balcó d’una casa aparellada, a la paret d’una torre, una branca de vern faria mal d’ ulls. Davant dels canvis que implacablement es produeixen en les maneres de viure, crec que cal adoptar solucions radicals. Què és majoritàriament per la gent el bosc? Un lloc per fer-hi pícnics i per anar en bicicleta de muntanya. Decorem les façanes amb grans tovalles i tovallons de quadres vermells i blancs, i amb bicicletes plenes de fang de corriol o netejades a cop de mànega. Podrien anar penjades de la paret, com fan en alguns restaurants, i quedarien molt bé. O agafem vambes i botes de trekking, lligades pels cordons com les que la gent llança en l’aire i deixa penjades en els fils de la llum. En lloc dels fils de la llum les podríem penjar als balcons i farien molta primavera. O unes flors de cartolina de dolors retallades i lligades amb un fil de niló en una rastellera, com treballs de P3, com vaig veure que feien l’altre dia en un poble. Tot sigui per la decadència.

De la festa primaveral n’ha quedat una closca buida que serveix per fer barrila, sortir a fer el volt i sopar al carrer