La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El Marroc ha ensenyat el pitjor de si mateix”
Bernabé López, arabista i catedràtic honorari de l’Autònoma de Madrid
Entre Tunis i Madrid, Bernabé López García (Granada, 1947) contempla la crisi d’Espanya i el Marroc amb avantatge: res del que ha passat els últims 50 anys al Magrib no li és aliè. És catedràtic honorari de la Universitat Autònoma de Madrid, un dels arabistes espanyols més sòlids i autor de nombrosos llibres en la matèria, com ara Historia y memoria de las relaciones hispano-marroquíes i Marruecos y España, una historia contra toda lógica.
Vostè ha estudiat, més enllà de l’actualitat, totes les crisis amb el Marroc des de la marxa verda sobre el Sàhara del 1975. Què té de singular, aquest episodi? Encara estem al túnel, ja que l’episodi encara no ha conclòs. Però retrocedint en la història, amb la impressió que és la crisi més important des de la de Perejil del 2002. Com llavors, ha respost a un malestar marroquí per certes declaracions i gestos, però la resposta ha estat desproporcionada. Deixar anar deu mil persones així com així perquè entressin a Ceuta ha cridat l’atenció del món sencer. Sens dubte, ha tingut un efecte contrari al desitjat. N’hi ha prou de recordar l’editorial de Le Monde. Va donar la imatge d’un país del qual no et pots refiar. Ha ensenyat el pitjor de si mateix.
El Marroc no s’havia atrevit mai a una acció semblant. Obeeix al suport rebut pels Estats Units al desembre, quan va beneir la marroquinitat del Sàhara?
Sens dubte, la decisió del president Trump de reconèixer el Sàhara com un territori més del Marroc els ha creat un sentiment d’impunitat, i això ajuda a entendre l’envalentiment respecte al punt de vista d’Espanya, una pressió que també han exercit sobre la UE. Només cal veure la suspensió de relacions amb Alemanya a començaments de març, també pel Sàhara. Ja era un avís de la que s’ens podia acostar.
Què ha aconseguit el Marroc originant aquesta crisi d’una manera clara i poc discreta?
El Marroc pretenia, abans que res, posar en evidència les ambigüitats internacionals sobre el Sàhara i fer oblidar el que no li interessa: la solució passa per un acord entre les parts. L’hospitalització a Espanya de Brahim Gali ha estat una excusa que els ha anat com l’anell al dit. Però s’han envalentit excessivament, i així han actuat. El seu segon error. A parer meu, és haver anat massa lluny en la demonització del Front Polisario, al qual volen equiparar amb una organització terrorista, quan és l’altra part del conflicte reconegut per les Nacions Unides. Ha tancat portes a una solució.
Parlant de les Nacions Unides i el Sàhara, des que l’ex-secretari d’Estat James Baker va deixar el seu pla, fruit de l’esforç diplomàtic entre el 1997 i el 2003 com a enviat especial de l’organisme i que el Marroc va boicotejar, ja no hi ha hagut notícies de l’ONU. Encara es pot esperar alguna cosa de l’organisme responsable de la descolonització?
La veritat és que des del 2003 i el pla esmentat l’ONU està demostrant una inacció i passivitat absolutes. Es limita a aprovar resolucions descafeïnades, molt al gust del Marroc. Poc cal esperar de les Nacions Unides pel que fa al futur del Sàhara quan no és capaç ni de nomenar un representant especial. Veurem si aquesta crisi anima a replantejar algunes coses.
Entre aquesta passivitat de l’ONU i el suport dels EUA no és estrany que Rabat actuï amb més bel·ligerància.
Veurem, repeteixo, què passa d’ara endavant. De moment les maniobres militars conjuntes amb els Estats Units, Africa Lion, (l’inici de les quals està previst per dilluns vinent) es desenvoluparan en zones del Marroc, però no al Sàhara, com havia esbombat el mateix primer ministre Al-Othmani. Cal preguntar-se si és un bon gest per desenvalentir el Marroc.
Amb quin líder compararia Brahim Gali, per als que no tenen una idea del personatge ?
El Marroc ha comès una espifiada, amb Gali, de perfil gris, a qui han encimbellat a còpia de denigrar-lo fins a fabricar un perfil de guerriller mític. Algèria l’ha explotat ràpidament, com es veu en aquesta imatge del seu president, envoltat de militars, visitant-lo com si fos un heroi. El vaig tractar quan era el representant del Front Polisario a Madrid, i tenia un perfil més aviat discret. Sens dubte, no era un cabdill. La jugada li ha sortit carbassa, al Marroc.
El lobby marroquí a l’exterior cada vegada és més potent... Sens dubte. I cal tenir en compte la relació jueva-marroquí, dos lobbies que s’han retroalimentat des dels temps del rei Hassan II fins a confluir en el recent Acord d’Abraham, que a la pràctica suposa acceptar la marroquinitat del Sàhara a canvi del reconeixement ple d’Israel. Això ha estat, com l’obertura de fronteres, un altre bumerang per al Marroc, perquè ha subratllat les ambigüitats amb Israel; per això, a tall de compensació, el Govern del Marroc va felicitar públicament Hamàs per la seva “victòria” a Gaza. Probablement hi va haver una estirada d’orelles de la casa reial i el seu entorn, el poder ocult del Makhzen.
Com interpreta el silenci de França en aquesta crisi?
Aquest silenci ja de per si és significatiu. És un canvi respecte a crisis anteriors, quan França deixava clara la seva relació especial amb el Marroc. Aquesta vegada denota prudència. Des de la presidència de François Hollande (2012-2017) França expressa una voluntat
MARROC “Amb allò de Ceuta van donar la imatge d’un país del qual no et pots refiar”
FRONT POLISARIO “Han anat massa lluny en l’afany de demonitzar-lo: l’ONU els reconeix com a part”
LES NACIONS UNIDES I EL SÀHARA “Des del fracàs del pla Baker l’any 2003 demostren una passivitat absoluta”
d’avenir-se amb Algèria, cosa que fa enfadar molt el Marroc, que tem perdre el seu gran valedor. Les relacions també es van refredar molt el 2014, després que un intent judicial de processar l’home fort de la seguretat, Abdellatif Hammouchi, per tortures, i es va arribar a suspendre durant un any la cooperació en seguretat, un tema clau. Però el pes del Marroc és tan fort que un any després Hammouchi era condecorat per l’Elisi