La Vanguardia (Català-1ª edició)
Nit de goig i retrobament
Love of Lesbian va presentar amb un públic entregat el seu nou àlbum ‘V.E.H.N.’
Esteban Linés
A finals del mes de març el grup barceloní Love of Lesbian va oferir el seu últim concert a la capital catalana, una vetllada on l’estrictament musical va estar combinat amb l’assaig clínic. Aquella nit al Palau Sant Jordi va tenir transcendència internacional, ja que es va tractar de demostrar que es podien tornar a fer concerts multitudinaris sense distància social fent un test previ d’antígens.
Ahir a la nit, i després d’arrencar la gira a finals d’abril a l’Atrium de Viladecans, van tornar a un escenari barceloní, però en circumstàncies ben diferents. Ho van fer amb un ple total, obrint musicalment una nova edició del Festival Jardins de Pedralbes i presentant bastantes de les composicions que donen forma al seu nou àlbum, aquest Viaje épico hacia la nada, la sigla del qual és molt més cridanera: V.E.H.N.
Va ser el tema que dona nom al disc el que va obrir la nit estrictament musical, amb tota la banda a punt i al màxim des del minut u, com ja és habitual a la casa. Tot seguit van atacar un altre tall de la seva nova obra, Crisálida, i després d’això el líder i compositor del combo, Santi Balmes, va saludar els presents i va agrair l’assistència d’una afició que s’havia posat les millors gales per a un concert, “perquè Pedralbes ja és això, sempre que no us mogueu de les vostres localitats”, i desitjant que “nits com les d’avui tornin a ser habituals”.
De la seva nova collita, a més de les dues cançons esmentades, al llarg d’una vetllada que es va estendre més enllà de l’hora i tres quarts, es va poder gaudir d’un bon grapat de temes com El sur i, tal com tenien previst al guió, fins a vuit, amb El paso a tall de bis final previst. Una conclusió amb instrumentació i tempo tranquils amb un missatge esperançador i fins i tot optimista. Abans de la baixada del teló, Santi Balmes i la resta de companys i còmplices del grup (Julián Saldarriaga, Jordi Roig, Oriol Bonet, Ricky Falkner, Dani Ferrer, Marc Clos) van oferir un repàs per peces emblemàtiques del seu repertori, especialment dels àlbums 1999 i el penúltim i molt reeixit El poeta Halley.
El xou que van desplegar està sòlidament elaborat, tant musicalment com escènicament (amb el bateria ubicat en un pla superior) i, com s’ha dit, va ser ampli en temps i en panoràmica cronològica.